'Moltes gràcies a todos'

Per als qui no hi vàreu poder ser, dissabte el partit C's va fer un acte molt bonic a Barcelona: la 'Presentación de nuestro compromiso con los españoles'. Aquest compromís té el nom de Movimiento Ciudadano, i dels parlaments volem destacar-ne unes paraules de Carolina Punset, filla del conegut 'divulgador científico', que tradueixo de l'idioma castellà: 'A qui li interessen les fronteres? Què importa d'on se senti un ciutadà en un món globalitzat?' La intervenció l'acabà amb un 'Moltes gràcies a todos', així, en idioma 'ciudadano', que és l'esperanto d'aquesta peculiar comunitat.

Assumim, doncs, que en un món globalitzat tant fa d'on se senti ningú, de manera que no explicarem que la mateixa Punset va presentar-se dient que se sentia ciutadana catalana per la part catalana, ciutadana francesa per la part francesa, i, més endavant en el discurs, que ella, com altres, 'ens sentim ciutadans del món'. Però a C's tot això els importa tan poc que segur que els era igual presentar 'nuestro compromiso con los españoles' que 'nuestro compromiso con los japoneses' o 'con los uruguayos'. Ep, però del món, eh? Així en general, total, global, sense fronteres. Vist, suposo, des de la perspectiva de Mart.

Aclarit aquest punt, crec que ja hauríem de començar a concretar: a partir de quants quilòmetres quadrats una cultura, una economia, un got de plàstic, passa de ser local a esdevenir global? Per què hem de considerar local --i tancat, i excloent, i nacionalista-- reivindicar un compromís amb els catalans i global --i obert, i inclusiu, i no-nacionalista-- reivindicar un compromís amb els espanyols? Podem considerar global un país de quaranta-set milions d'espanyols al costat d'un altre de mil tres-cents milions de xinesos? Necessitem xifres, si us plau, per parlar amb propietat.

I mentre no ens arriben les xifres, potser la intervenció en el mateix acte de l'admirada periodista Anna Grau ens pot posar més llum a la qüestió. En tradueixo un tros: 'Mai no vaig pensar que hauria de demanar permís per ser catalana i espanyola.' Em sembla que ja ens comencem a entendre. No es tracta de sentir-se així o aixà, per a la qual cosa no cal paperassa, ni duanes, ni passaport, sinó de 'ser' això o allò, una condició ferma, demostrable científicament. La periodista no especifica a qui ha de demanar aquest permís, però què ens ha d'explicar, a nosaltres!: ara mateix l'única entitat que s'atribueix l'exclusiva de donar i denegar permisos per a ser tot això que ella demana és l'estat espanyol.

Així doncs, l'Anna té tot el dret de queixar-se, perquè tal com estan les coses només pot veure satisfeta la meitat de la seua demanda: per a ser espanyola només exigeixen la residència legal a l'estat durant un nombre determinat d'anys, i ja en pot obtenir el passaport, els papers, la condició científica. Tanmateix, per a ser catalana, ja ens ho han dit de totes les maneres: el permís no l'hi concediran mai. Donem per entès que l'Anna vol ser catalana de ple dret, científicament, perquè per a ser menys ja n'hi ha prou amb la collonada de 'sentir-se'n', que no fa pessigolles a ningú. Per això els qui només volem ser catalans volem un estat, Anna: per a tenir la meitat del que demanes tu.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

A C's de segur que els era igual presentar 'nuestro compromiso con los españoles' que 'nuestro compromiso con los japoneses' o 'con los uruguayos'.

Ja hauríem de començar a concretar: a partir de quants quilòmetres quadrats una cultura, una economia, un got de plàstic, passa de ser local a esdevenir global?

Per què hem de considerar local (i tancat, i excloent, i nacionalista) reivindicar un compromís amb els catalans i global (i obert, i inclusiu, i no-nacionalista) reivindicar un compromís amb els espanyols?