La culpa sempre és de la Catenària i més misèries ferroviàries

Dilluns, tres quarts de nou del matí. 

Esperem el tren en una estació que es va quedar a mig fer fa cosa d'uns set anys. L'andana és fosca i el corrent d'aire fa que hi faci fred. No, no som perduts enmig de cap territori despoblat, som a l'estació d'una capital de comarca de gairebé 40.000 habitants. Fa dos minuts que el tren hauria d'haver passat i encara n'haurem d'esperar cinc més. Ningú no ens avisa, sabem que passarà tard perquè l'hora anunciada en el plafó informatiu ha canviat per art de màgia. I aquí no ha passat res, tampoc el tren. Ens hi hem acostumat tant que quan alguns ens veuen arribar tard a la feina ja ho saben: 'Què, retards a Renfe?' En alguns altres llocs civilitzats del món ni els passa pel cap que el tren de les 08.46 no passi a les 08.46. Aquí, alguns matinen encara més per agafar un tren que no els faci anar tard tres vegades per setmana. Així és com pretenen fomentar l'ús del transport públic, fent que cada vegada hi hagi més gent que opti pel cotxe per no jugar-se-la.

Dimarts, vuit del vespre. 

Soroll de tràfec i olor de marihuana. No sé què ho deu fer que l'espai entre vagons sigui tan llaminer perquè tants s'hi tanquin a fumar. El cas és que la resta ens fem fotre. El tren és ple, però ara rai, que a mig trajecte ja n'han baixat un fotimer. Fa deu minuts anàvem enllaunats com sardines i costava de respirar. N'hi hauria prou de no posar trens curts en hora punta, però quines coses de demanar. Aconsegueixo seure, amb tan mala fortuna que se'm planta al davant una parella d'adolescents que es petoneja sorollosament i llefiscosa. Desisteixo de canviar de lloc, el panorama aquest vespre és desolador. Hi ha una dona discutint-se per telèfon a uns decibels que a la noia del davant se li escalfen les galtes. N'hi ha un al meu darrere jugant amb una tauleta que deixa anar un xiulet cada vegada que guanya punts. Al fons, un grup d'amics xerra cridant i omple a terra de closques de pipes mentre un va fent de disc-jòquei amb el mòbil. Surrealistament, uns missioners de la paraula de Jesucrist ben mudats van canviant de seient intentant que algú els escolti. Em mossego la llengua mentre una mini-jo enfurismada rondina dins el cap agitant els braços. Només volia llegir una estona! Procuro respirar profundament i emparar-me de tot l'aire que em faltava fa una estona.

Dimecres, set del matí. 

L'estació és un cau d'humitat els dies de pluja, entre gotes que es precipiten des del sostre i brolls d'aigua que s'escolen per la paret de formigó. Un dia de fa anys les obres es van aturar, el cobriment de la via va restar pendent d'un nou acord amb el ministeri i l'estació es va quedar a mitges. Inversions que no arriben, ni per enllestir l'estació ni per arranjar vies i catenàries que ens deixen a l'estacada constantment. Les conseqüències directes de les excuses del govern espanyol i la manca d'acord entre Madrid i Barcelona les paguem només uns. Ja es veia venir quan vam llegir la lletra del nyap del traspàs de competències, però és que ni tan sols s'ha complert una desena part del pla d'inversions. Passen els anys i les avaries i els retards formen part de la nostra rutina de tal manera que els hem assumits com a normals i ens hem tornat mansos. Aquest matí el tren avança a sotragades, com passa sovint. He de vigilar de no estavellar el cap contra una finestra que no tanca bé i que m'obliga a deixar-me la jaqueta posada. A mig trajecte ens fan canviar de comboi per una enèsima incidència i ens engoleix un vagó atapeït i pudent. I així transcorren els dies, viatjant en condicions del segle passat a preus del 2015, dient-nos que plou.

Dijous, quarts de deu del vespre.
Em trobo un vell conegut i ens passem mig trajecte planyent-nos de la Renfe. Li recordo que quan vaig començar a agafar el tren per anar a la universitat, fa tretze anys, trigava un quart d'hora menys que ara a arribar a Barcelona. En aquesta línia, tot va començar a torçar-se quan van començar les obres del TGV. Aquell temps va ser un turment, amb retards continus i aturades a mig viatge. Però ara que el TGV ja ens travessa les vinyes i les ciutats, les coses per als mortals usuaris no s'han pas resolt, i avui triguem més i ens ressentim més de les avaries que no pas deu anys enrere. Però no passis pena, em diu, que la ministra Ana Pastor ha anunciat un altre pla estatal de millora dels trens de rodalia! Segur que és casualitat que ho faci en any electoral. Fins ara els plans han estat paper mullat, i la poca concreció de l'últim anunci d'inversió es limita a posar wi-fi a estacions i trens. Així podrem lamentar-nos amb 'hashtags' i passar l'estona entre retard i retard sense gastar 3G. Després d'anys sense invertir ni un cèntim a Rodalia, el president de Renfe admet que ofereixen a Catalunya el pitjor servei de tot l'estat, però diu que s'han proposat de posar-hi remei aquest any mateix (electoral). També deu ser casualitat que el conseller de Territori, Santi Vila, agafés el tren la setmana passada 'per comprovar personalment l'estat de la xarxa' i que tingui programats sis viatges més amb aquesta mateixa finalitat. Durant la conversa el tren s'atura dins un túnel i bescanviem una mirada còmplice i resignada. Llàstima que no hi hagi cobertura.

Epíleg de consolació

Divendres, quarts de deu del matí.
Alguns baden amb les vinyes arran de finestra i la silueta presidencial de Montserrat. En un altre tren, algú escolta la tertúlia radiofònica mentre voreja el mar camí de la ciutat. La majoria passa el viatge amb el cap inclinat a seixanta-cinc graus i la mirada posada en l'andròmina intel·ligent o en les pàgines d'un llibre. També n'hi ha uns quants que conversen. Pujar cada dia al mateix vagó a la mateixa hora fa que molts, a més dels amics de tota la vida i els amics de la feina, tinguin els anomenats 'amics del tren'. Els tenim tots clissats: els quatre del davant del vagó, els dos del darrere i els tres del costat, i anem sabent coses de les seves vides sense pretendre-ho. Hi ha trajectes calmats, sense renecs per aturades imprevistes ni alertes per megafonia. És la nostra estona i cadascú l'aprofitem com ens ve de gust, aïllant-nos de tot, com una petita cambra temporal pròpia. De tant en tant, per sort, anar amb tren també és això.

'Mitja vida per la via si has nascut a rodalies', que canta la Troba Kung-Fu.

bel.zaballa@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Aquest matí el tren avança a sotragades. He de vigilar de no estavellar el cap contra una finestra que no tanca bé i que m'obliga a deixar-me la jaqueta posada. A mig trajecte ens fan canviar de comboi per una enèsima incidència i ens engoleix un vagó atapeït i pudent.

Les avaries i els retards formen part del nostre dia a dia de tal manera que els hem assumits com a normals i ens hem tornat mansos.