València amb tots cinc sentits

Diuen que són temps de canvis. Tres anys després d'aquella primavera que va fer tremolar la ciutat i va obrir molt més que les flors dels tarongers, sembla que som a la porta de començar a recollir-ne alguns fruits. Baixo del tren i arrossego una maleta mig buida fins a Benimaclet. L'aparco en una casa que fa olor de carabassa al forn i m'arribo fins al gimnàs del col·legi. Peus descalços, faixes i xiquets que s'enfilen per les espatlles encamisades. Últim assaig de la Jove Muixeranga de València abans de la presentació oficial de diumenge. Hi ha moltes hores de feina, il·lusió, ganes de fer pinya, de ser partícips i de mantenir tradicions a la manera de la nova era. Agafar-se dels braços, sospesar les forces, ajudar a enfilar-se i alçar el xiquet mantenint l'equilibri i el seny.

Diuen que són temps de canvis, i les noves muixerangues ja no acompanyen processons sinó manifestacions i actes culturals i socials. És Vint-i-cinc d'Abril i milers de persones surten al carrer amb un somriure i amb intenció de tombar unes parets esquerdades que s'esfondren. Les muixerangues del País Valencià, amb camisa roja, clouen la manifestació que recorda la derrota a mans dels borbons i que empenta cap a una victòria. Vint-i-cinc d'Abril són banderes de colors d'un país viu i pancartes per la llengua i la cultura, per l'escola que ens volen furtar i per uns mitjans que alguns volen emmordassats. Són estels, quatre barres, tabals i dolçaines, crits de llibertat i somriures contra el nepotisme i la podridura del poder.

Vint-i-cinc d'Abril també és passejar per Vivers i arreplegar llibres a la Fira. És travessar la majestuosa porta dels Serrans i impressionar-se per enèsima vegada. És sopar esgarraet i croquetes d'abadejo i fer-ho baixar tot amb un got d'herbero, o dos. És una traca que et desperta a les vuit del matí i l'olor de pólvora enmig de la manifestació. És tornar a casa a les cinc de la matinada vorejant l'Horta i els camps arrenglerats custodiats pels cants dels grills. És música per tots els racons i esmorzar amb un tall de pastís de carabassa.

Diumenge al matí, els carrers del barri de Russafa són plens de xiquets, mestres, pares i mares. Són les Trobades d'Escola Valenciana i gent de totes les mides llueix la samarreta blava que recorda que l'escola pública en català encara no és normal a tot arreu, però que faran que ho siga. Quan el campanar toca la una, les camises de la Jove comencen a pintar un cercle a la plaça i a dibuixar les primeres figures. Ja són una colla més. Caldrà tota la força, tota la flexibilitat, tot l'equilibri, per a construir sénies i torretes. És l'hora d'encaixar caps i ajuntar braços. I, malgrat que ningú no hi és imprescindible, tothom hi és necessari. En aquesta colla i en aquest país. Avui més que mai, però sempre.

València també és una estació de tren que et marca el nord i una maleta que a la tornada pesa un parell de quilos més. I el so etern de l'himne de la Muixeranga, aquell que et recorre l'espinada amb un calfred. 

bel.zaballa@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Vint-i-cinc d'Abril són banderes de colors d'un país viu i somriures contra el nepotisme.