Opinió

 

<25/88>

Marta Rojals

25.02.2014

Els Estats Units Interessats

Viviane Reding haurà tornat a casa amb el cap com un timbal. Aclaparada pel corcó dels demòcrates --volem votar, volem votar, volem votar--, a la vice-presidenta de la Comissió Europea només li hauria faltat caure de genolls mentre suplicava: 'Per l'amor de Déu: dialogueu, trobeu un camí sense dividir-vos!', que, seguint les noves accepcions de la RAE, significa: 'Per l'amor de Déu: calleu, renuncieu a fer el vostre camí i deixeu de tocar els collons d'una punyetera vegada.'


La sort de Reding no la té Margallo, que cada dia se n'ha d'empescar una de nova per invitar-nos al 'diàleg'. Ahir mateix, el ministre espanyol d'Afers Estrangers va ampliar el radi d'abast de la catàstrofe i ara augura que la independència 'alteraria la posició de la UE al món', el pas previ, suposem, a capgirar els pols terrestres i conduir el planeta a la novena glaciació. I, per si no fos prou, hi va afegir l'amenaça burocràtica: més de 14.000 tractats internacionals que diu que la Catalunya independent hauria de renegociar. Quina sort que hem tingut fins ara, doncs, que la UE hagi despatxat tota aquesta paperassa per nosaltres, no vulguis més maldecaps.


En això d'Europa hi hem caigut de quatre grapes. De tant insistir que no ens en faran fora, que estiguem tranquils, que no s'estengui el pànic, calma a la població, hem assumit la fal·làcia dependentista de l'abisme fora de la Unió, que és com assumir la de l'abisme fora d'Espanya. Un debat, aquest d'Espanya, que ja ha estat superat entre els indecisos, mentre que el d'Europa no l'hem sabut capgirar amb la mateixa lògica. I mira que era fàcil, perquè a fora de la UE ja hi hem estat, els nostres pares hi han prosperat, i molts de nosaltres hi vam créixer despreocupats i confortats per una esperança de futur.


Valgui com a metàfora la unió monetària: un bon matí, tu i jo, sense pensar-ho ni votar-ho, ens vam llevar, vam obrir el moneder i ens hi vam trobar la mateixa divisa que a Alemanya. Vam sortir a fer un cafè per celebrar-ho, i el vam pagar un 30% més car. Així va començar el nostre dia a dia de ser europeus: pagant el preu de ser-ho, arrodonit a l'alça. A Alemanya, el cafè els valia igual, i el negoci, ja d'entrada, se'ls presentava més prometedor. Però és igual, el nostre moneder era europeu --eu-ro-peu!--, i si la UE no ens n'havia demanat el parer era perquè sabia més bé que nosaltres què ens convenia. Amb el llenguatge dels diners és més fàcil d'entendre que la Unió Europea és, primer de tot, uns Estats Units dels Interessos. L'amor ja anirà arribant, si és que ve.


Doncs aquest és el poder fal·laç del discurs pro-dependentista: la UE sap què et convé més que no pas tu, i si allò que tu vols no convé als estats membres és que tampoc no et convé a tu. Fi de la discussió. Sistemàticament, caiem a la trampa de donar aquestes regles de joc acríticament per bones, fent que els indecisos també les tinguin per bones acríticament. En canvi, no insistim prou que el debat de la independència ens ofereix a tots els catalans --a tots-- l'oportunitat única de qüestionar aquests Estats Units Interessats i de decidir també fins a quin punt ens interessen, o no, els mateixos interessos. Perquè, que a la UE els interessem nosaltres, només és qüestió de temps.

Editorial