Opinió

 

<25/88>

Marta Rojals

18.12.2011

Miniviure per minitreballar

Que bonics eren els temps en què, d’Alemanya, només n’esperàvem aquella peça de tal i tal mecanisme que mai no acabava d’arribar. Ara tot ens ve d’Alemanya. L’última, el sistema dels ‘minijobs’ que el BCE suggereix d’implantar a l’estat espanyol per veure si les xifres de desocupació del país de la pandereta fan menys vergonya d’ensenyar.

Per a aclarir-nos, un ‘minijob’ és una feina a temps parcial i que, a la regió merkeliana, es remunera a un màxim de 400 euros. Els impostos i la seguretat social van a compte del contractador: coses dels europeus, que tenen aquests detalls. Si apliquem la regla de tres a la realitat salarial de l’estat espanyol, en resultaria un sou (essent optimistes) d’uns 250-300 euros, cosa que milloraria el concepte que tenim ara de les remuneracions precàries: si cobrar 600-800 euros és cobrar una merda, amb els ‘minijobs’ podríem rebaixar aquest greuge a 1/3 de merda, o a mitja merda, a tot estirar. En això, hi sortiríem guanyant.

Els fans de la mesura expliquen que, a Alemanya, les minifeines ajuden estudiants, desocupats, jubilats, progenitors i autònoms a ‘arrodonir’ beques, subsidis, pensions, baixes maternals i factures, respectivament i legalment. A Spain, que per alguna cosa és ‘different’, com que no hi ha res per a arrodonir, les ‘feinetes’ són per a subsistir, i tenen un nom més florit: ‘economia submergida’, que fa més per a un país on les inspeccions de treball són una llegenda urbana. Un país tan peculiar que, un petit autònom, pot acabar pagant més que no guanya a l’estat. No és per a aixafar la guitarra a ningú, però, a la pell de brau, les tradicions costen molt de canviar.

Però, si tornem a Alemanya, la idea dels ‘minijobs’ tampoc no ha resultat ser tan feliç: diu que un 80% dels qui entren en aquesta roda mai no arriben a accedir a una feina estable. Respecte d'Espanya, podem negar la major: una feina és-què? Per a acabar igual, no sé si cal embolicar tant la troca. Ara, si la qüestió és de reduir xifres, endavant les atxes: bescanviant un potencial mileurista per tres ‘minijobaires’, la taxa de desocupació pot assolir el nivell germànic en dues escombrades. Hem de suposar que, el sistema de minipensions per a aquests minitreballadors, l’haurem de copiar d’altres països. Posem dels Estats Units, de la Xina, o de Burkina Faso.

Editorial