Opinió
-
Molt soroll per no res
Pere Cardús
15.05.2014
-
Fes-te emprenedor, dropo!
Marta Rojals
13.05.2014
-
Voteu, voteu, voteu!
Joan-Lluís Lluís
12.05.2014
-
Sebastià Sastre i Papiol
Andreu Barnils
11.05.2014
-
'¡Qué guay!'
Xavi Sarrià
09.05.2014
-
Godot, el regal de Raimon, un ase, una pastanaga i la Tercera Via
Pere Cardús
08.05.2014
-
Bah, només són persones
Marta Rojals
06.05.2014
-
Benvolgut Josep Ramon
Andreu Barnils
04.05.2014
-
La plantofada, Navarro i la pau dels cementiris
Pere Cardús
01.05.2014
-
Els eurosalaris en l'era Skype
Marta Rojals
29.04.2014
-
Aquest Raimon desdibuixat
Joan-Lluís Lluís
28.04.2014
-
Records de la darrera martingala
Andreu Barnils
26.04.2014
-
El risc de tenir un estat propi
Pere Cardús
24.04.2014
Xavi Sarrià
13.06.2014
La bèstia malferida
Per què el PP valencià ha assolit una hegemonia tan esclafadora? La pregunta és recurrent. La resposta no és senzilla. Podríem començar parlant de com van unflar la bombolla econòmica a principi dels noranta i com, a partir d'ací, van crear una potent xarxa de clientelisme. També de com van dilapidar els pressupostos en obres faraòniques i grans esdeveniments que els van servir d'aparador. De com van segrestar sense manies els mitjans públics o de com van aconseguir durant anys espolsar-se totes les culpes de la crisi en els governs de Zapatero. Però no podem passar per alt tampoc la llei electoral valenciana, que va consagrar el bipartidisme --amb el famós límit del 5%-- o la resta de pactes cuinats abans d'estrenar l'autonomia mutilada que ens deixaren.
Ja que entrem en matèria, caldria aturar-se a pensar com el PP fou capaç de beneficiar-se del desencís i la desmobilització que es va viure durant les majories absolutes socialistes, als anys vuitanta. I com després el PP aconseguí fagocitar Unió Valenciana --a còpia de fitxar-ne molts líders--, acaparar l'espai del centre-dreta i declarar-se protector de la identitat regional valenciana. La jugada no era nova. L'operació, la van començar a gestar els franquistes reciclats per tal de reactivar l'encarcarada dreta local --l'oligarquia de tota la vida, vaja-- que es veia perdedora. I amb l'operació van embolcallar de batalla 'nacional' --l'anomenada 'batalla de València'-- la seua violenta campanya contra els nous moviments socials i les esquerres valencianes.
D'aquesta manera, els qui havien abandonat la llengua, els qui frenaven qualsevol intent de recuperació nacional i cultural, els qui s'aliaven amb els dictadors per folcloritzar-nos fins a no poder més, els qui a la mínima marxaven a Madrid a fer carrera es convertien en els 'autèntics' valencians. I no solament això: també ens arrabassaven part de la identitat col·lectiva. No voldria defugir la responsabilitat que hi tenim, en aquest sentit. Perquè em sembla evident que convertir la identitat valenciana en sinònim d'anticatalanisme ha estat una de les grans victòries de l'oligarquia.
Vist amb perspectiva, doncs, podríem afirmar que el PP s'ha alimentat en gran mesura de la bombolla de principi dels noranta, però també de les conseqüències de la transició. Una època de grans canvis i transformacions internacionals que, a casa nostra, es va traduir en la reforma del franquisme. Ara, però, el règim hereu d'aquells pactes fa aigües. Al País Valencià també. Els espectacles esperpèntics que veiem aquest dies a les corts --encara que ni tan sols tinguem RTVV per a veure'ls-- en són un símptoma. La bèstia és ferida. De nou percep la derrota. I fins i tot sembla que ja ho ha assumit i prova d'acabar d'esquarterar-nos ara que li queden forces. Abans d'agafar-ne de noves.
Perquè la qüestió no és únicament que la bèstia agonitze. La qüestió és si serem capaços de continuar construint el País Valencià que volem en el nou context que se'ns obre. Perquè avui, com en els anys seixanta i setanta, tornem a viure un moment de sotragades de gran abast. Una suma d'accions i reaccions que porten l'status quo a un atzucac. Les opcions són les de sempre: conservar, reformar o trencar amb el model que ens ha dut on som. La batalla és a punt. Tots ens hi juguem molt. I al País Valencià, amb els dèficits que arrosseguem i els desafiaments que s'aproximen, podria ser determinant.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015