Senyor Navarro, sobretot, no dimiteixi

La tesi segons la qual la independència dinamitarà el mapa de partits català actual és ben sabuda. La desaparició de l'eix anomenat 'nacional' (sobiranisme enfront d'unionisme) ha de desfer algunes lleialtats electorals dels ciutadans, que passaran a prioritzar el vot més ideològic o pràctic. I, fins i tot, pot fer perdre el sentit d'algun partit fundat amb l'objectiu prioritari de recuperar la nació (Convergència, per exemple). És lògic de pensar que el mapa polític d'una Catalunya independent i democràtica serà format per partits de caràcter netament ideològic (comunistes, liberals, socialdemòcrates, conservadors, verds, etc.).

Els partits actuals, conscients d'aquesta possibilitat, han mogut fitxa i han hagut de prendre posició en un sentit o en un altre. Els que se sàpiguen adaptar als nous temps potser sobreviuran i aniran fent la metamorfosi corresponent. Els que es resisteixin al canvi tenen mala peça al teler i, si no arriben a desaparèixer del tot, poden esdevenir purament residuals.

Els resultats de les eleccions europees apunten d'una manera més viva que mai a aquests canvis que suara comentàvem. S'han dibuixat dues grans forces situades en punts diferents de l'eix ideològic: una ERC d'esquerra generosa (des de presumptes revolucionaris a liberals compassius) i una CiU de centre-dreta també generosa (des de socialdemòcrates a conservadors). I, a banda aquestes dues forces centrals --totes dues sobiranistes--, un grapat de propostes complementàries. Per una banda, els que tan sols tenen sentit en el resistencialisme espanyolista (PP, PSC-PSOE i Ciutadans); per una altra, els que presenten propostes ideològiques diferenciades o que transiten entre la Catalunya autonòmica i la sobirana (ICV-EUiA i Podem). És una pena que la CUP no s'hi hagi presentat i hagi deixat l'espai a formacions amb candidats de l'estil de Jiménez Villarejo. Aquesta absència no ens permet d'analitzar una foto més fidel a la realitat que la que vam obtenir diumenge.

Bé, aquesta és la situació: ens normalitzem. Dues grans famílies a centre-dreta i a esquerra (per fer servir els termes clàssics, en procés de revisió) i algunes formacions que aspiren a fer decantar les majories a curt termini i a créixer a mitjà i llarg termini. I, enmig de tot aquest panorama, el tenim a ell. Valent com pocs, emergint entre les masses que s'havien congregat a la seu per seguir la nit electoral, el senyor Pere Navarro. La glòria feta persona. El seu partit --o allò que en queda-- acabava de rebre una plantofada (ara, sí) sideral i democràtica. Ignoro si era una plantofada fruit de la crispació o de la tensió ambiental. Però una plantofada com poques n'ha vistes mai el nostre país mil·lenari. I ell, tot sol, amb aquell rictus seriós, encara el micròfon i demana al president Mas que assumeixi la derrota (110.000 vots més que no a les últimes europees) i que sigui conseqüent.

Catalunya, esbalaïda. El silenci s'apoderà de totes les llars de la Catalunya marítima i de la Catalunya interior, sense excepcions. Ara sí que la tensió ambiental es podia tallar amb ganivet. Cap dels més de set milions de ciutadans que d'una manera o d'una altra contribueixen a pagar el sou al senyor Navarro no gosava fer soroll. Els qui havien agafat un grapat de crispetes --els més afeccionats a les nits electorals-- el van deixar caure i van restar pràcticament garratibats. Tothom, sense excepció, esperava la frase que havia de dir aquell home a continuació. Iceta, Zaragoza, Lucena, Balmón i Corbacho també havien quedat petrificats i expectants. Però Navarro no ho va dir. Un 63% dels telespectadors havia aguantat la respiració esperant aquella paraula. I no. Navarro no va dimitir.

'Dimissió' és una paraula massa forta. Origina massa malestar. És crispadora per definició. Si ha de dimitir ningú, que sigui dels sobiranistes, devia pensar el bon Navarro. Són ells que crispen la societat. Has perdut la meitat dels vots? I què! Ha marxat mig partit? I què! Has perdut tota centralitat política? I què! Has perdut el suport al cinturó roig? I què! Alguns dels qui et feien costat ja et fan vores? I què! Ja no defenses un principi democràtic elemental com l'autodeterminació? I què! Doncs res… Obrim un període de reflexió i avall que fa baixada. Mai tan ben dit. Al senyor Navarro, desenganyem-nos, li agraden les emocions fortes. I em podeu dir a quin desventurat se li acudiria de saltar del Dragon Khan a mig descens? Penseu que la cosa va a 110 quilòmetres per hora en aquells quaranta metres…. Vosaltres en baixaríeu, a mig trajecte? Poseu-vos al seu lloc... mireu, mireu:

Emoció colossal, oi, senyor Navarro? Ja ho entenem. Seria perillós. A vostè li agraden les emocions fortes. Situar-se al límit de les seves possibilitats. Experimentar. És valent. I potser també li agraden els films i va veure aquell gran èxit que va ser 'Titanic'. 'My Heart Will Go On', pensa, vostè. I és clar… recorda que el capità és sempre l'últim que ha d'abandonar un vaixell quan s'enfonsa. I no està disposat a abandonar la tripulació i els passatgers… Vostè no vol ser el Costa Concòrdia de la política catalana. Si cal, s'enfonsarà amb el vaixell. 'Primer els nens i les senyores!', va cridar diumenge des del pont de comandament. La seva valentia és admirable. De debò. Té una missió i la vol seguir al peu de la lletra. Ben fet, senyor Navarro. Li deixo una cançó a continuació per si hi vol posar més dramatisme. Però vostè, sobretot, no dimiteixi.

'L'aventura pot ser sonada, però l'aventurer ha de ser entenimentat' (Gilbert Keith Chesterton).

perecardus@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

La glòria feta persona. El seu partit --o allò que en queda-- acabava de rebre una plantofada (ara, sí) sideral i democràtica.

A vostè li agraden les emocions fortes. Situar-se al límit de les seves possibilitats. Experimentar. És valent.