Dragon Khan

Noam Chomsky és qui m'ha explicat més bé la creació del consens. Consisteix a teatralitzar un conflicte entre dos que aparentment són molt diferents, però a l'hora de la veritat són molts iguals. D'aquesta manera, triïs què triïs, tries la mateixa cosa. És justament això que ens passa, des de fa dècades, amb el capitalisme. Triem què triem, sempre triem la mateixa cosa. Però ens tenen ben entretinguts amb un gran debat entre dos rivals ferotges que aparentment diuen coses contradictòries. I ens fan creure que la tria és real.

Si ho he entès bé, aquí es veu que l'economia es mou en cicles. Èpoques de vaques grasses, èpoques de vaques magres. Anys de creixement econòmic, anys de crisi econòmica. Quan hi ha creixement econòmic, es crea ocupació. Quan hi ha crisi econòmica, se'n destrueix. Durant anys, les coses van bé. Després, molt mal dades.

I això ens encara al gran debat. Els uns diuen que els governs han d'intervenir en l'economia perquè gràcies als governs les crisis econòmiques seran més curtes i més lleugeres. Són els que diuen que s'ha de donar poder al governs perquè puguin intervenir. Va bé, diuen, per a l'economia. Ens fa superar les crisis millor.

Els altres diuen que ni parlar-ne. Que quan els governs intervenen, ni les crisis són més lleugeres ni són més curtes. Al revés, aquests són els que creuen que la intervenció dels governs no millora les coses, sinó que les empitjora. I afirmen convençuts que és el mercat que reequilibrarà les coses.

Costaria molt de no trobar exemples en què la intervenció del govern, en lloc de millorar les coses, les empitjorés. L'IVA cultural en seria un exemple. S'ha de donar tota la raó als liberals: els governs poden empitjorar les coses encara més. Però també costaria molt de no trobar exemples en què el lliure mercat, desbocat, no ens hagi arrossegat a tots. Per exemple, la caiguda de Lehman Brothers. I s'ha de donar la raó als keynesians.

Aquí fa dècades que presenciem aquesta teatralització. Tots ben entretinguts triant si el govern ha d'intervenir o no, sense adonar-nos que, sigui quina sigui la tria, sempre triem la mateixa cosa: un sistema econòmic que es mou en cicles. Vaques grasses, vaques magres. Anys de creixement, anys de crisi. Dècades de bonança, dècades de misèria. I aquest és el gol que ens marquen: que hàgim acceptat com un fet indebatible el Dragon Khan. Aquí acceptem tots com a bona la teoria que ens diu que l'economia funciona en cicles. Es veu que hem de resignar-nos que cada cert temps es perdin llocs de feina, que la gent perdi la casa, molts els estalvis, i encara més hagin d'emigrar. Això, es veu, no ho podem triar, i ens obliguen a menjar aquesta sopa: cada cert temps, crisi econòmica.

Aquesta tria no ens serveix de res i és realment depriment veure tantes ments ben moblades, brillants i tot, perdent lamentablement el temps escollint si Keynes o no Keynes, en comptes de destinar energies a escollir si volem viure en un Dragon Khan o no.  

andreu.barnils@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

És depriment veure tantes ments brillants perdent lamentablement el temps escollint si Keynes o no Keynes.