Opinió
-
Molt soroll per no res
Pere Cardús
15.05.2014
-
Fes-te emprenedor, dropo!
Marta Rojals
13.05.2014
-
Voteu, voteu, voteu!
Joan-Lluís Lluís
12.05.2014
-
Sebastià Sastre i Papiol
Andreu Barnils
11.05.2014
-
'¡Qué guay!'
Xavi Sarrià
09.05.2014
-
Godot, el regal de Raimon, un ase, una pastanaga i la Tercera Via
Pere Cardús
08.05.2014
-
Bah, només són persones
Marta Rojals
06.05.2014
-
Benvolgut Josep Ramon
Andreu Barnils
04.05.2014
-
La plantofada, Navarro i la pau dels cementiris
Pere Cardús
01.05.2014
-
Els eurosalaris en l'era Skype
Marta Rojals
29.04.2014
-
Aquest Raimon desdibuixat
Joan-Lluís Lluís
28.04.2014
-
Records de la darrera martingala
Andreu Barnils
26.04.2014
-
El risc de tenir un estat propi
Pere Cardús
24.04.2014
Marta Rojals
02.12.2013
Enganyar la gana
La campanya 'El gran recapte' del Banc dels Aliments ha batut el propi rècord amb més de 3.000 tones de menjar recollides en dos dies, amb la qual cosa molts catalans hem experimentat un any més aquella sensació tan difícil de descriure que és que ens n'alegrem, però alhora no ens n'alegrem, perquè no n'hi ha per a alegrar-nos que ens n'haguem d'alegrar. Segur que ja m'enteneu.
Sigui com vulgui, quan hi ha tanta gent que passa gana, preocupar-nos per allò que sentim o deixem de sentir els qui podem menjar és lleig. Perquè va així, això, oi? Sí, va així. I tan així va, que tot allò que llegireu a continuació no serà lleig, no: serà monstruós. Però només me'n disculparé una vegada, que és ara: demano disculpes pel fet de preocupar-me sobre què senten i deixen de sentir els qui poden menjar en un país on cada dia hi ha més gent que passa gana. Ja ho he dit.
Em refereixo a què sentim els qui no tenim clar d'entrada si ens hem d'alegrar o no d'un rècord de recapte del Banc dels Aliments. Els qui tenim la contrarietat de no saber si, donat el cas, convidaríem el veí que no té feina a dinar a casa, que on en mengen dos en mengen tres. Els qui, induïts a sentir tot això, comencem a creure'ns que som afortunats de tenir un plat a taula. I ara ve la indignació: però quina classe de trampa és, aquesta? Poder menjar cada dia no és pas cap privilegi, ni cap sort. Això és una ensarronada.
La injustícia que hi hagi gent que passi gana no pot ser l'excusa per a una resignació de tal magnitud. Si caiem en la trampa de creure'ns afortunats perquè no ens cal recórrer al Banc dels Aliments, acabarem sentint-nos culpables de cada mos que fem, i aquí freno, perquè ja sóc on volia arribar: qui se sent culpable de poder menjar, encara se'n sentirà més de poder menjar bé. Menjar bé ho considerarem un luxe. I els luxes no són benvistos al costat de la necessitat. I, ves per on, ja hem tancat el cercle.
Ara portarem la teoria a la taula, que s'entendrà més: en una situació crítica com l'actual, fins a quin punt hem d'insistir, per exemple, en el benestar de les bèsties a les granges, en les seves deportacions, en el sacrifici, quan embotint-les en calaixos et surt el pernil a un euro i a cinquanta cèntims la mitja dotzena d'ous? Fins a quin punt hem d'afavorir l'agricultura sostenible, les petites explotacions, la producció de proximitat, si a l'altre cap de món les mandarines van regalades i amb el transport inclòs les tens a meitat de preu? La moral de la gana va fent forat: hi ha gana, hi ha gana, la gana ho justifica tot, mentre els senyors que rebenten preus reben el premi de la nostra compra, i la nostra compra incentiva els pitjors models de producció. És així com es tanca el cercle.
Mentre estem encallats en què ha de ser primer, si l'ou o la gallina, no dubtarem a portar una garrafa d'oli del Mercadona al Banc dels Aliments. L'esperit crític ja ha estat ensinistrat per obeir la instrucció més bàsica: primer, la supervivència. Qui gosa portar-hi la contra? Potser ens començarem a conscienciar dels models de producció quan ens toqui de contribuir al Banc de l'Energia Elèctrica, o al de l'Aigua Potable. Perquè tenir fred, com tenir set, com tenir gana, també paralitza. Ens fa dèbils, purs supervivents. I és quan som més vulnerables que caiem en aquesta trampa conformista. Jo rai, que puc anar al súper. Jo rai, que tinc aigua. Jo rai, que, quan em dutxo, puc encendre un calefactor. Quina sobirana trampa.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015