Opinió

 

<23/88>

Vicent Partal

09.03.2009

Internacionalitzar

Aquest cap de setmana milers de connacionals s'han manifestat a Brussel·les pel dret d'autodeterminació del nostre país. I la secretària d'estat nord-americana ha hagut de respondre sobre si el seu país donaria suport a un procés d'independència del nostre. És una casualitat que ambdós fets hagen coincidit, però la causalitat és interessant. La Unió Europea i els Estats Units són dos poders polítics que, en l'eventualitat d'un procés d'autodeterminació, tindran coses a dir i que, per tant, han d'anar rebent informació, encara que en tinguen més de la que necessiten. Especialment Hillary Clinton, que sabia bé de què parlava, encara que alguns abrandats periodistes espanyols ho ignoren.

La secretària d'Estat és encara una incògnita. Ens havíem preparat perquè fóra presidenta, però no perquè dirigís la diplomàcia dels Estats Units, i això fa que calga estudiar-ne en detall els passos. Fins ara la política internacional no semblava el seu punt fort, però això no vol dir que siga una ignorant ni que no sàpiga envoltar-se de gent interessant, ben a l'inrevés. Especialment perquè no ve del no-res. Hillary, més que cap altre membre de l'administració Obama, recorda que, els del seu partit, concretament el seu marit, estigué vuit anys en el poder. I que hi havia molta gent treballant-hi. Per això ningú no s'ha estranyat que en el seu nou lloc de responsabilitat s'haja envoltat de gent que va treballar durant el mandat de Clinton, com ara Mara Rudman o Lee Feinstein. Les idees d'Obama, per una altra banda, no s'allunyen excessivament de les de Clinton sobre el paper dels Estats Units en el món, de manera que podem deduir una certa continuïtat de persones i, per tant, de polítiques.

I una qüestió en què l'administració Clinton va ser molt oberta és precisament la de l'autodeterminació. No perquè sí. Als Estats Units el dos grans partits polítics tenen sempre a prop grans fundacions que els ajuden a definir polítiques. Una de les més influents en política internacional és, per als demòcrates, la Carnegie. I en aquesta fundació, hi treballa des de fa molts anys un grup que configura un missatge simple: que cada vegada hi haurà més estats al món i que aquesta proliferació s'ha de basar en un respecte democràtic del dret d'autodeterminació. El màxim representant de la Carnegie, durant el govern demòcrata anterior, fou Leon Fuerth, el totpoderós tsar dels afers estrangers de Gore. Fuerth va jugar molt fort en favor de l'autodeterminació en el cas dels Balcans, amb les conseqüències que tots sabem, i va coordinar grups de treball en els quals es parlava tranquil·lament del cas català, entre molts més (Òmnium Cultural en va publicar un llibre molt interessant ja fa uns quants anys).

Ara Fuerth no ha volgut tornar a l'administració després d'aquests vuit anys de Bush i ha preferit quedar-se a la George Washington University, però molts dels qui treballaren amb ell envolten ara Hillary Clinton. Per tant, no ignoren gens la importància de l'autodeterminació i d'allò que anomenen 'conflictes ètnics' d'Europa. I veuen clarament que la solució està a votar.

Açò, per una altra banda, no és res estrany en un país com els Estats Units. El president Wilson (que ho fou del 1913 al 1921) ja va fer de l'autodeterminació una peça central de la política europea dels Estats Units. I en ocasió d'una visita a París va accedir a rebre una delegació de nacionalistes catalans que li van exposar el nostre problema. El president aleshores els va dir que els Estats Units donarien suport a un referèndum d'autodeterminació, però els delegats van dir, esporuguits, que amb una autonomia ja n'hi hauria prou. A la qual cosa Wilson va respondre amb una frase els ecos de la qual ressonen en la declaració que Hillary féu divendres. Va dir: Si voleu la independència us farem costat, però si proposeu un afer intern espanyol, nosaltres no hi interferirem.

Editorial