Quina nació, al nord de Portbou?

A la pàgina de Facebook de 'El foraster', el programa de TV3, llegeixo aquest comentari sobre el darrer poble visitat per Quim Masferrer, Portbou: 'Situat just a la frontera amb França, és el primer poble de Catalunya si véns del nord i, si véns del sud, el darrer.' A sota, una allau de comentaris --entre els quals, el meu-- sobre aquesta afirmació que, en una frase, nega l'existència d'un tros de Catalunya.

No és que em faci gaires il·lusions: amb els anys, he integrat que una part notable dels catalans del Principat es desentén del tot de l'existència i del destí de Catalunya Nord. A penes passat al nord de Portbou, o del Pertús, entren a França, i ja els està bé. I segurament els podria costar d'entendre el dolor que pot causar una afirmació com aquesta: 'El primer poble de Catalunya si véns del nord.' Com si no n'hi hagués prou amb les polítiques pluriseculars de digestió francesa, també alguns catalans, és a dir, gent del meu poble, em neguen l'existència com a català perquè vaig néixer al costat nord de la ratlla.

És clar, les coses són diferents al nord i al sud. Al nord, al meu nord, no existeix cap moviment social ni polític capaç de fer que 'Perpignan' torni a ser, oficialment, Perpinyà. Ni tan sols s'ha aconseguit prou pressió perquè el noms dels rius, escrits amb ortografia catalana correcta al mapes de l'Institut Géographique National, siguin corregits als rètols que n'indiquen el nom de pont en pont... I si és així, si la gent del Nord no reclama res, o gairebé res, per quina raó els catalans del Sud han d'assumir en lloc seu una identitat catalana septentrional? I com ho podrien fer? L'assimilació per França d'una part de Catalunya va ser lenta i, a l'inici, complicada. Però la resistència i l'hostilitat inicials de la població, de generació en generació va convertir-se primer en acceptació resignada i tot seguit en adhesió entusiàstica. Tot gràcies als carxots dels mestres d'escoles, a un parell de guerres mundials molt útils per a reforçar la unitat francesa i a alguns avantatges socials atorgats per l'estat.

O sigui que si jo tinc molt clara quina és la meva nació, en nom de què he de retreure a uns altres que no tinguin la meva opinió? Si qualsevol català del Principat, quan entra a Cervera de la Marenda, al Pertús o a Prats de Molló té el sentiment d'haver canviat de país, és perquè la gent del territori en què acaba d'entrar vol que sigui així. Si més no, perquè gairebé ningú no fa res perquè sigui altrament. 'La nació política és un fet de consciència induïda, i un fet de lleialtat més o menys voluntàriament assumida', escrivia Joan Francesc Mira a 'Crítica de la nació pura' (ed. Tres i Quatre, 1985). Sí, al contrari del que han volgut fer creure, sobretot als segles XIX i XX, molts ideòlegs dels nacionalismes més obtusos, la nació no és un fet palpable i objectiu, no és un tros de roca que es pugui analitzar en un laboratori. La nació és apresa. I també és dúctil, subjectiva i pot ser canviada per una altra, o per cap, perquè la nació es porta a la ment, no a l'ADN. Per això, aquells que afirmen que seu espanyols perquè ho posa el vostre DNI no han entès res. Simplement tenen la sort que el seu DNI i la seva consciència estan alineats, i no tenen prou imaginació, o prou bona fe, per a pensar que, per a uns altres, pugui ser d'una altra manera.

Però si ells no poden brandar l'argument d'un paper d'identitat per imposar-vos una nació, tampoc no puc imposar-ne cap a ningú per raons d'història d'un territori. No puc anar a trobar el meu veí de Terrats, de família catalana des d'abans del tractat dels Pirineus, i dir-li: 'Ei, Antoine, que no veus que t'has enganyat de nació? França no és la teua nació, no ho ha estat mai.' En teoria, ningú no s'equivoca mai de nació, perquè la nació és una adhesió personal. En realitat, és clar, la inèrcia i el conformisme fan que la gran majoria de ciutadans opti per la nació que veu al seu voltant --'el fet de consciència induïda' de Mira--, s'hi aferri i no en vulgui cap més. Per això és tan delicat de dur a terme un procés d'independència; per això també és tan complicat de fer admetre a tants catalans del nord que existeix una nació catalana amb la qual, si volguessin, podrien identificar-se. Però no ens ha dit mai ningú que fos fàcil i ja sabem que la complicació d'una causa pot fer-la créixer en noblesa.

Tot això, doncs, per a dir que és inevitable de llegir que Portbou és, venint del sud, el darrer poble de Catalunya; tot això per a dir que fa pena, una pena real, concreta, que sigui inevitable. Canviar-ho és, ara per ara, absolutament utòpic. Però una utopia, a més de ser un objectiu, pot ser un camí i, en aquest cas, el camí --estret, tortuós, potser sense fi-- passa inevitablement pel 27 de setembre.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

No és que em faci gaires il·lusions: amb els anys, he integrat que una part notable dels catalans del Principat es desentén del tot de l'existència i del destí de Catalunya Nord