Opinió
-
L'últim dia que vam fer d’Espanya
Marta Rojals
03.06.2014
-
La cara lletja del rei d'Espanya
Andreu Barnils
03.06.2014
-
El PIB, més brut que mai
Andreu Barnils
01.06.2014
-
En defensa de la nostra escola
Xavi Sarrià
30.05.2014
-
Senyor Navarro, sobretot, no dimiteixi
Pere Cardús
29.05.2014
-
El que puc fer amb un premi literari
Joan-Lluís Lluís
28.05.2014
-
Volem volar
Marta Rojals
26.05.2014
-
Bienvenue en Catalogne
Andreu Barnils
25.05.2014
-
Gràcies
Xavi Sarrià
22.05.2014
-
Què volen, violència?
Pere Cardús
22.05.2014
-
Twitter no és cap barra de bar
Marta Rojals
20.05.2014
-
Grans ironies històriques
Andreu Barnils
18.05.2014
-
Més enllà del Castor
Xavi Sarrià
16.05.2014
Andreu Barnils
23.02.2014
Una història d'esperança
Hi havia una vegada un país que patia una crisi terrible. Espantosa. Milions de persones s'havien quedat sense feina i moltes altres, sense casa. L'alcoholisme dels homes feia estralls, els suïcidis s'espargien, i la immigració era massiva. Moltes dones pobres quedaven soles i amb fills. Deprimida, la massa de la població passava pels pitjors anys de la seva vida. I aleshores, quan tot semblava perdut, quan l'esperança ja no hi era, el govern del país va començar a fer coses increïbles. Coses mai vistes fins aleshores. Coses que, llegides ara, semblen d'un altre planeta.
Primer, enmig de la pitjor crisi econòmica de la seva història, el país va crear un sistema de pensions. Per primer cop a la història, els majors de 65 anys rebien un xec cada mes. Segon, el govern va fer el mateix amb els milions d'aturats: donar-los diners mentre no tenien feina. No havia passat mai. I tercer: com que les empreses no donaven feina, les va donar el govern. Quinze milions de persones es van posar a treballar en empreses creades per l'administració. Tothom es preguntava, en aquest país que us dic, com era possible que el govern hagués fet aquestes tres coses enmig d'una crisi. Ben bé, d'on treia els diners el govern?
Amb els anys la història s'ha anat sabent. Es veu que el president del país va decidir crear un impost especial pels rics més rics. D'aquí treia els diners. En plena crisi els va anar a buscar. I va crear un impost pensat només per a la gent que guanyava per sobre de l'equivalent a 275.000 euros l'any d'avui en dia. El president va dir que per sobre d'això, el govern s'ho quedaria tot. Sí, crearia un impost del 100% a tot cèntim que superés el topall màxim de 275.000. Penseu que avui en dia Messi guanya milions l'any. I Fainé també. Així, per exemple, si un ric guanyava 1 milió d'euros l'any, ell se'n quedava 275.000, però el govern se'n quedava els 725.000 restants. Amb aquests diners el president del govern podria pagar més fàcilment els aturats, les pensions i enviar a treballar a més de quinze milions de persones.
I la guerra, el president també podria pagar la guerra on s'havia embrancat.
Però la història mai no és fàcil. I la història, real, que us explico, ens diu que aquesta nova proposta no va agradar gens al partit de dretes del país. 'Està creant un impost del 100%. El govern s'ho emporta tot !' deixen tot exaltats. Va haver-hi grans crits i debats. Finalment, el partit de dretes i el d'esquerres van arribar a un acord. Van dir, mira, crear un impost del 100% pels rics més rics, és massa. Creem-lo del 94%. I sí, sí, en aquest país que us dic, en aquest país que mai diríeu quin és, per cada euro de més que superés els 275.000 euros l'any, el govern se'n quedava 94 cèntims. L'home ric, 6 cèntims. L'impost del 100% es va quedar en el 94%. L'acord es va firmar, va tirar endavant, i amb aquests diners el govern d'aquest país, que mai diríeu, va poder posar més fàcilment en funcionament, en plena crisi, un sistema de pensions, un d'atur i crear 15 milions de nous llocs de treball. I la guerra, pagar la guerra també.
Aquesta història que us explico és real. El partit de dretes, és el Partit Republicà. El d'esquerres, el Partit Demòcrata. El president es deia Franklin Delano Roosevelt. El país, qui ho diria, són els Estats Units d'Amèrica. El president Roosevelt va ser tan estimat que el van escollir quatre cops seguits. És l'únic que ho ha aconseguit. I va ser l'any 1944 que el govern nord-americà, presidit per ell, va aplicar un impost del 94% als nord-americans que guanyessin més de 25.000 dòlars l'any, l'equivalent a uns 275.000 euros d'avui en dia.
Jo en sóc bastant fan, dels EUA, la veritat.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015