Opinió
-
L'últim dia que vam fer d’Espanya
Marta Rojals
03.06.2014
-
La cara lletja del rei d'Espanya
Andreu Barnils
03.06.2014
-
El PIB, més brut que mai
Andreu Barnils
01.06.2014
-
En defensa de la nostra escola
Xavi Sarrià
30.05.2014
-
Senyor Navarro, sobretot, no dimiteixi
Pere Cardús
29.05.2014
-
El que puc fer amb un premi literari
Joan-Lluís Lluís
28.05.2014
-
Volem volar
Marta Rojals
26.05.2014
-
Bienvenue en Catalogne
Andreu Barnils
25.05.2014
-
Gràcies
Xavi Sarrià
22.05.2014
-
Què volen, violència?
Pere Cardús
22.05.2014
-
Twitter no és cap barra de bar
Marta Rojals
20.05.2014
-
Grans ironies històriques
Andreu Barnils
18.05.2014
-
Més enllà del Castor
Xavi Sarrià
16.05.2014
Xavier Montanyà
29.11.2013
Albert Camus, Lluís Companys i els llibertaris
'En virtut de la més deshonrosa clàusula de l'armistici, vam lliurar a Franco, per ordre de Hitler, uns republicans espanyols, entre ells el gran Lluís Companys. I Companys ha estat afusellat enmig d'aquest horrible mercadeig [...] On són, doncs, els assassins de Companys? A Moscou o al nostre país? Cal respondre: al nostre país. Cal dir que hem afusellat Companys, que som responsables del que ha succeït.' Són paraules del futur premi Nobel, Albert Camus, escrites l'any 1948, al diari Combat. Una bona reflexió que es podria afegir a la causa argentina.
Les llegeixo a 'La sangre de la libertad' (La Linterna sorda, 2013), un recull d'articles, cartes i discursos, del 1943 al 1953, d'un Camus lúcid, combatiu, heterodox, provocador en tots els debats polítics i intel·lectuals de l'època. I, a més a més, cal subratllar-ho, compromès amb els republicans i estretament vinculat als cercles llibertaris exiliats a París. Aquest recull és la reedició de l'obra que va publicar llavors per recaptar fons per al diari anarco-sindicalista 'Solidaridad Obrera'. El traductor, que va treballar gratuïtament i estretament amb ell, va ser Josep Dot Arderiu, 'Athos', anarquista i maquis de la guerrilla de Quico Sabaté i els seus germans.
Camus no era anarquista, però el seu rebuig frontal del comunisme després dels processos de Moscou, la persecució del POUM i el seu esperit lliure el van posar en fraternal sintonia amb els llibertaris. Les seves reflexions sobre la llibertat són absolutament actuals, demolidores: 'La llibertat no és un regal que es rep d'un estat o d'un cap, sinó un bé que es conquereix cada dia, gràcies a l'esforç de cadascú i la unió de tots.' Així rematava el discurs 'El pa i la llibertat', pronunciat en un míting de Solidaridat Obrera a París, l'any 1953.
Tenia bons amics llibertaris. El consideraven fet de la mateixa fusta que ells. Els exiliats republicans li estaven molt agraïts. Ell ho considerava desproporcionat. 'Aquesta amistat, tot i que immerescuda, és l'orgull de la meva vida', escriví. Va col·laborar a la premsa anarquista de París. Va fer mítings d'homenatge a Ferrer i Guàrdia, i contra els afusellaments franquistes, organitzats per la CNT o la Casa de Catalunya a França.
El 1952, quan l'Espanya de Franco va ser admesa a la UNESCO, Camus va fer un discurs valent a la sala Wagram de París, contra aquesta maniobra. Anunciava retirar-se del consell assessor de l'organisme: 'Des del moment que Franco ha entrat a la UNESCO, aquest organisme ha sortit de la cultura universal. [...] Els artistes creen la cultura, els governs la controlen després i, si escau, suprimeixen els artistes per a controlar-la millor.' La seva posició va ser elogiada per Pau Casals, amb qui va bescanviar un seguit de cartes.
No em puc estar de recordar que el delegat espanyol a la UNESCO fou el franquista català Joan Estelrich, secretari de Cambó i de la Fundació Bernat Metge, col·laborador de Bertran i Musitu, reivindicat per l'immanent Manent i companyia, inclòs el difunt Sentís.
De tot allò que es publica pel centenari del naixement d'Albert Camus, 'La sangre de la libertad' (La Linterna Sorda) em sembla un llibre clau, que il·lumina i rescata un Camus sovint oblidat, insubornable, periodista de combat, company dels llibertaris, dels antifeixistes. El qui sempre va fer costat 'als oprimits, als quals els és prohibida la rebel·lió violenta'.
A més a més, és clarivident i absolutament actual, en aquests temps de periodisme de 'karaoke', censura i propaganda: 'Si els escriptors tinguessin un mínim d'estima pel seu ofici es negarien a publicar en qualsevol mitjà. Però, segons que sembla, cal agradar; i per agradar, cal doblegar-se.'
L'any passat, Le Monde rescatava un article seu censurat l'any 1939. En defensa de la llibertat de premsa, establia les condicions del periodisme lliure: lucidesa, desobediència, ironia i obstinació.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015