No era una transició. Era un carnaval

Quan la Bèstia es va adormir, nosaltres encara hi érem. Hi havia hagut moltes baixes, però havíem resistit. Molts, sense fer gran cosa. La Bèstia, cansada, va agafar el son, sense haver enllestit del tot la feina. Els seus, desemparats, no sabien què fer. Temien continuar matant? Temien les represàlies? Van arribar, potser, a creure's la propaganda de la Bèstia? Que érem uns criminals diabòlics, assedegats de sang de burgesos, monges i capellans. Dels nostres, els més forts ja no hi eren. S'havien mort. La majoria, lluny de casa. O els havien silenciats i assassinats. Érem més febles que no ens pensàvem. Hi havia por. Llavors, per sortir d’aquell buit, els uns i els altres ens van prohibir de recordar el passat i, en canvi d'això, van proclamar el Carnaval. I van coronar rei Carnestoltes el més babau de tots.

***

'El tirà digué: després de mi, ni el caos, ni el diluvi, després de mi, la sequera. I els capgrossos de la bassa van demanar a Déu un rei plogut del cel.'

'Pensà el rei: jo sóc el rei. (Pensà el bou: jo sóc el bou). Parlà el bou i digué: mu. (Parlà el rei i digué: tu).'

'Escritos en Euskal Herria', José Bergamín. Editorial Txalaparta, 1995.

***

A aquell carnaval, s'hi van afegir molts dels que es deien dels nostres. I a nosaltres ens van assignar el paper de públic: aquells que guaiten per les finestres i s'amunteguen per voreres i xamfrans, badant i aplaudint. Als que es deien dels nostres també els agradava de disfressar-se, posar-se la màscara i viure la il·lusió de llibertat. Els sequaços de la Bèstia feien unes cares ben diferents de les d'ells. Però, bo i disfressats, tots s'assemblaven. Emmascarats, tots eren feliços. És el gran miracle del Carnaval. L'alegria instantània. Per decret. Embolicada per a regal. Amb data de caducitat. Robeu i multipliqueu-vos! Desfogueu-vos!, que, en acabat, ja us lligarem més curt.

Ara la Bèstia es desperta. Ella i els seus no es van pas morir, ni van marxar, ni van canviar. Per què haurien hagut de fer-ho? Que els ho havia demanat ningú? Que els ho havia exigit ningú? No. Sempre han estat entre nosaltres. Ara ha arribat l'hora de treure's la màscara. És la fi del Carnaval. Adéu, rei Carnestoltes. Adéu, il·lusió de llibertat. La Quaresma ha començat. Prohibit cardar, beure i menjar carn. Cilici, dejuni i flagel·lació. I si volen: fel·lació. Austeritat. Disciplina. Catecisme. Prohibit de pensar.

Cada dia n'hi ha més que es treuen la màscara. És bo. Prou mentides. Prou cinisme. Posicions clares.

Hi ha, però, un detall inquietant. Quan començava el Carnaval, tots feien cares ben diferents. Les màscares els havien uniformat el rictus. Alegria de cartró pedra. Purpurina congelada. Celles aixecades. Somriure de pallasso. No us heu adonat que, ara, quan es treuen la màscara, cal fer un bon esforç per distingir els uns dels altres? Tant temps de màscara! Un carnaval tan llarg! La màscara els ha modelat els rostres.

Avui, el monstre avança. Imparable. Renovat, reforçat, ben vestit i pentinat. Com qualsevol, com un més. Amb el suport, actiu o passiu, d'un grapat dels qui se'n deien contraris. Ells saben que la història no els jutjarà. O, si de cas, amb benvolença. Ells escriuen la història. Ells censuren el relat.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Ara la Bèstia es desperta. Ella i els seus no es van pas morir, ni van marxar, ni van canviar. Per què haurien hagut de fer-ho? Que els ho havia demanat ningú? Que els ho havia exigit ningú? No. Sempre han estat entre nosaltres. Ara ha arribat l'hora de treure's la màscara.

Cada dia n’hi ha més que es treuen la màscara. És bo. Prou mentides. Prou cinisme. Posicions clares.