Ens prenen per imbècils?

Les campanyes electorals poden servir de mesura de l’estat de salut mental política d’un país. Si convenim que Catalunya és un país i que els seus polítics tenen ment, la nostra salut és lamentable.

Som en mans del pitjor. Nivell zero. Els polítics i la seva cavalcada d’assessors, intel·lectuals, llepaculs, ploraneres, saltataulells, bufons, publicistes i Pink Flamingos, se l’han xalada del tot. Després de la gran protesta del 10 de juliol, es mantenen impertèrrits. Més: se’n foten. S’equivoquen molt. Algú els ho hauria de dir, però com que han comprat les poques ments pensants que teníem, ja no resta ningú amb autoritat moral per a dir quatre coses. I si resta ningú, calla com una puta, no fos cas que després del terrabastall que vindrà es quedés sense la ració de pega dolça. Que de què parlo? Doncs, que em sembla estratosfèricament alarmant de veure que per demanar-nos la confiança s’empesquin eslògans com: 'Supermontilla', 'l’increïble home normal', 'Carreterina', 'Artur Mas de lo mismo', o que es fotografiïn envoltats de gent en pilotes... El virus de TV3, l’obsessió de voler-nos fer gràcia constantment amb acudits de tieta, comença a afectar el disc dur del país.

Ja fa anys que observo amb inquietud la component lúdica que s’ha anat incorporant a les manifestacions. No entenc per què han de vestir-se de pallasso per a protestar, ni tocar la pandereta, ni posar-se una corona de paper maixé que simuli pètals de flors exòtiques, ni enfilar-se dalt d’unes xanques amb frac i barret de copa, o treure a passejar un taüt de porexpan pintat de negre que digui 'Zapatero R. I. P.' No ho entenc. Em continua semblant més normal cremar un contenidor. Té més relació amb la meva idea de protesta, de queixa, d’indignació. Però, no. Aquí no va així.'

Aquí, quan protesta, la gent es posa calces de macramé i purpurina als genitals. O toca l’harmònica. O la gralla. O aquells bongos que es va comprar a Tànger i que per poc no els hi requisen a la frontera perquè hi havia amagada una pedreta de xocolata. 'No saps lo superfort que va ser, tio!' La pandèmia és imparable, metastàtica, cada dia s'observen noves mutacions insòlites. Ara, els orígens virals històrics de l’afecció són ben localitzats: Rosa Sensat, els minyons escoltes, TV3, la vomitiva simpatia de Marcel Marceau, la 'pinyata' de la Carme Ruscalleda, en Jep i en Fidel, mossèn Ballarín, l’ensucrada bondat nadalenca d'en Ferràndiz i l’entusiasme del pobre Xesco Boix, al cel sigui.

Ara la malaltia ha arribat a dalt de tot. Pocs recursos els resten ja, si pretenen caure’ns en gràcia amb bajanades. Creuen que ens hem d’animar? Que ens calen unes rialletes de bon 'rotllo'? Què és inútil posar-se pedres al fetge?

No m’imagino cap país del món, en aquests moments, presentant de nou el seu president a unes eleccions amb cartells de 'supermontilla', 'l’increïble home normal'. Seria interpretat com una bufetada als ciutadans. I més, si tingués el govern endeutat fins a les celles, sense un duro, i demanés més diners a la gent. A sobre hem de riure i trobar-li la gràcia, al paio?

Si ell és l’increïble home normal, no costa gaire d’endevinar què devem ser, per a ells, els que ni ens hi assemblem, ni pensem assemblar-nos-hi. Què passa aquí? Gens de gràcia, no em fan. Gens ni mica. Vostè m’ha vist la cara, o què? Faig cara d’imbècil, jo?

Ara que hi penso, fa dies que no sabem quina cara fem. El mirallet que hi havia al costat de la menjadora s'ha trencat. Per això, quan ens despertem a trenc d’alba, hem de caminar secretament per no tallar-nos amb els vidres. Anem de puntetes fins al racó on ens han posat el trosset de guix, sàviament encastat entre els barrots. Ens esmolem les dentetes ben a fons: esquerra, dreta; dreta, esquerra; i en cercle, ara cap aquí, ara cap allà. I au! Cap a la rodeta! A pedalar tota la jornada. Xim, xim, xim. Xim, xim, xim. I a toc de campaneta: Ding, ding, ding. Ding, ding, ding. Recita que recitaràs: 'Bicicleta, cullera, poma.', 'bicicleta, cullera, poma'.... Fins que es fa fosc.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Aquí, quan protesta, la gent es posa calces de macramé i purpurina als genitals. O toca l’harmònica. O la gralla.