Opinió

 

<22/88>

Jordi Borda

22.02.2006

Barça i Chelsea

Barça i Chelsea semblen cridats a mantenir una gran rivalitat a la primera línia del futbol europeu aquests anys vinents, perquè no hi ha dos models més antagònics. En tots els ordres. El club anglès és el caprici d’un oligarca rus, Roman Abràhmovitx, que s’ha enriquit als racons més foscos de la caiguda del règim soviètic. El Barça, en canvi, és propietat de 130.000 socis i es projecta al món subratllant la seva condició de 'més que un club', amb tot quant això implica.

Més diferències. El Chelsea ha estat dels primers equips de les illes britàniques a trair l’estil de joc anglès amb mentalitat de nou ric, mentre que el Barça ha connectat amb la tradició i amb l’estil de joc ofensiu que sembla que porti gravat a l'ADN. Les banquetes també són antagòniques i animen aquesta rivalitat europea. Mourinho i Rijkaard no tenen res en comú, a part ser entrenadors de primer rengle. L'un és un fatxenda i va de provocació en provocació. L’altre és l'equilibri Zen i la discreció personificada.

El Barça té més opcions que no pas l’any passat de superar el Chelsea. Ve de golejar a la lliga, recupera els 'cracks', té pocs jugadors lesionats i el partit de tornada és al Camp Nou. Per a tenir totes les garanties solament falta que Frank Rijkaard superi les dificultats que té als partits a caixa o faixa. Des que és entrenador del Barça ha demostrat ser el millor gestor d’un equip en competicions llargues, en curses de fons, però ha sortit escaldat de les eliminatòries contra el Saragossa (dos cops a la Copa), el Celtic (camí de Gotemburg) i el Chelsea (l’any passat).

És l’assignatura pendent perquè aquest Barça faci història aquesta temporada o hagi d’esperar una mica més per madurar del tot. Sembla difícil. Tant com omplir de gent i d’estelades la Gran Via entre la plaça Espanya i la de Catalunya.

Editorial