Casos tancats, ferides obertes

Hi ha malestar, pronunciaments i protestes públiques al sector judicial. Es revelen contra pràctiques que consideren impròpies d’un estat democràtic. Primer, més de dos-cents jutges van signar un document contra l’indult de quatre mossos d’esquadra condemnats per tortures, per il·legítim i èticament inassumible en un estat de dret. Al·legaven que en l’estat constitucional, tothom, sense excepció, resta subjecte a la llei. Aquesta és la diferència amb els estats autoritaris, on els ciutadans vinculats al poder són exempts del compliment de les normes. A més, jutges, fiscals, advocats, sindicats i consumidors s’han unit en la protesta contra les reformes projectades pel ministre Gallardón perquè són un atac a l’administració de justícia com a servei públic. “És el pitjor atac als jutges en trenta anys, un pas enrere que ens situaria en l’etapa pre-constitucional”, opina el Fòrum Judicial Independent.

És un toc d’alerta molt significatiu, aquesta reacció contra la involució quasi autoritària a què som sotmesos. I més venint d’un sector amb una cúpula que, des dels inicis de la transició, va representar la continuïtat del franquisme en democràcia. Els principals responsables de la justícia franquista, avaladora de pràctiques contra els drets humans, tortura i crims d’estat, van continuar actuant com si res, en democràcia, dissimulant i disfressant les velles pràctiques expeditives, però amb l’objectiu, però, d’assolir els mateixos resultats: pretesa pau social, a base de repressió, violència estatal i parapolicíaca, i impunitat. 

Per a conèixer a fons la qüestió, val la pena de llegir un llibre molt recent: ‘Jueces, pero parciales. La pervivencia del franquismo en el poder judicial’ (Pasado & Presente, Barcelona), de Carlos Jiménez Villarejo i Antonio Doñate Martín. És una anàlisi molt documentada de la part fosca de la democràcia durant aquests trenta anys, fonament bàsic de la regressió actual. Al pròleg, Josep Fontana afirma: ‘Hom els hauria pogut disculpar per l’intent d’esborrar els rastres de la seva pròpia culpabilitat, però la seva tasca ha anat molt més enllà. Allò que havia començat com un intent d’eliminar el record dels crims del franquisme ha acabat convertint-los en guardians d’una part dels valors del vell sistema, que la dreta avui governant intenta recuperar.’

El treball documenta el continuisme franquista en l’aparell judicial. Com han sobreviscut idees autoritàries derivades del feixisme espanyol en declaracions institucionals i lleis, en la jurisprudència i en la cultura política dominant. Hi ha exemples enlluernadors. El procés militar al president Companys i el rebuig de la fiscalia actual a rehabilitar-lo. La benvolença dels jutges amb la violència estatal i d’extrema dreta en la transició: Enrique Ruano, Atocha, Papus, Agustín Rueda, Yolanda González, José Arregui i els inicis de la guerra bruta, la llarga batalla per les víctimes i desapareguts del franquisme i el procés a Garzón. 

A l’epíleg, després d’afirmar que el franquisme i els seus fonaments autoritaris i antidemocràtics continuen presents entre nosaltres, els autors adverteixen que la dreta que governa s’ha fixat un horitzó d’autoritarisme que anirà assolint si la reacció social i política no té la força necessària per a impedir-ho. I posen d’exemple una interlocutòria de la magistratura de Barcelona en què decretava l’empresonament de diversos nois detinguts a la manifestació pacífica de la vaga general del març del 2012. Els qualificava de vàndals, recuperava el concepte de policia secreta, utilitzava arguments ‘de fonts periodístiques solvents’ que no especificava, i ho justificava per raó de la ‘perillositat criminal’, perquè no poguessin pertorbar el Dia del Treball i la cimera del Banc Central Europeu. 

Val a dir que aquesta resolució judicial que, pels autors, il·lustra la greu regressió autoritària de l’estat va ser molt ben acollida per la dreta catalana i espanyola, i els seus tertulians i opinadors habituals. 

Per cert, què se n’ha fet, de les denúncies dels 114.266 desaparegut de la guerra civil i el franquisme, que ja no se’n parla? Amnistia Internacional, a l’informe ‘Casos tancats. Ferides obertes’, documenta que la gran majoria dels casos han estat arxivats sense diligències. No obstant això, quan la jutgessa argentina María Romilda Servini de Cubría, que investiga querelles sobre desapareguts i represaliats del franquisme, va preguntar a les autoritats espanyoles si ho investigaven, la Fiscalia General va respondre afirmativament. Una resposta que, segons AI, no és certa. Mentrestant, la querella argentina contra la impunitat del franquisme continua endavant.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

'Per cert, què se n’ha fet, de les denúncies dels 114.266 desaparegut de la guerra civil i el franquisme, que ja no se’n parla?'