Opinió
-
Dues banderes per a la mateixa Espanya
Joan-Lluís Lluís
23.06.2014
-
La Caixa, parlem?
Andreu Barnils
22.06.2014
-
Com van esclafar un país
Xavi Sarrià
20.06.2014
-
Grinyol històric
Pere Cardús
19.06.2014
-
'N'hi ha que haver-hi' més hores de castellà
Marta Rojals
17.06.2014
-
Surt Navarro, entra Reuters?
Andreu Barnils
15.06.2014
-
La bèstia malferida
Xavi Sarrià
13.06.2014
-
No subestimem el poder de l'antic règim
Pere Cardús
12.06.2014
-
T’atreveixes a ser milionari?
Marta Rojals
10.06.2014
-
Vint-i-vuit quilòmetres per una profecia
Joan-Lluís Lluís
09.06.2014
-
Rubí, independentista
Andreu Barnils
08.06.2014
-
Canviar el demà
Xavi Sarrià
06.06.2014
-
Les preguntes pertinents de Joan Sales
Pere Cardús
05.06.2014
Xavier Montanyà
24.11.2010
Jordi, el barber tunisià
La primera vegada que vaig sentir la paraula tunisià, la va pronunciar ell. 'Tunisià... Sóc tunisià, de Tunísia'. És ell qui me la va ensenyar. Fa vint anys. Si no la vaig saber fins llavors, és perquè mai no m'havia fet falta. Ni jo sóc tunisià, ni mai n'havia conegut cap que parlés tan bé el català. Ell acabava d'obrir la barberia al barri: 'Perruqueria Jordi'. Jordi? 'Sí, em dic Jordi, perquè m'agrada aquest país i admiro Jordi Pujol. Per mi, és un home d'estat'. Des d'aquell dia, ell va ser el meu barber i jo el seu client, i no precisament per coincidència de parers respecte de la figura del president d'aleshores. D'ell i de la seva Catalunya, sens dubte, en Jordi n'era més entusiasta que no pas jo.
L'establiment era petit, lluminós i impecable. Dues cadires per als qui s'esperaven, amplis miralls, una butaca de barber, telèfon i caixa enregistradora. Sempre que hi entrava, apagava la música, plegava curosament el seu diari predilecte, 'La Vanguardia', i em rebia amb un somriure alegre i sincer. Recordava amb precisió el punt on havíem deixat la darrera conversa. Tenia preparats elements nous per a introduir en la nostra tertúlia sens fi. Feia anar la tisora, 'txic, txic, txic', amb precisió i elegància. Sovint s'aturava, abaixava els braços, i, a través del mirall, em dedicava llargues diatribes, amanides amb perillosos moviments de tisora. Ho passàvem bé xerrant de política i de les coses que deien els mitjans, s'interessava molt pels països africans que jo visitava, feia comparacions amb el Magrib, m'explicava el funcionament del seu país, i intercanviàvem anècdotes de personatges que coneixíem, per il·lustrar els nostres comentaris.
Aquests darrers anys li feia mal el tractament informatiu de les qüestions àrabs, sobretot després de la irrupció d'al-Qaida, que ell també condemnava, però que situava en un context d'anys de conflictes molt complexos, de moltes injustícies i de desenganys soferts pels pobles àrabs, i d'una realitat a vegades cruel, com en el cas palestí. Un bon dia va deixar de llegir La Vanguardia. No entenia com un mitjà seriós podia fitxar la Rahola. Patia per les víctimes de l'Irac i de l'Afganistan. S'indignava amb Bush, Guantánamo i Abu Ghraib. Adorava Barak Obama. Es posava eufòric, parlant-ne. Era, deia, la gran esperança. Cada dia, però, parlàvem menys de les coses d'aquí. El fastiguejaven infinitament els escàndols de corrupció. Sabia prou com eren les coses al seu país. L'indignava i el sorprenia que també aquí els qui eren al poder caiguessin en la corrupció i el nepotisme. I així, passàvem els dies i els anys.
En aquests vint anys, en Jordi ha treballat molt, ha estalviat, s'ha fet una casa en una platja de Tunísia per llogar-la als turistes, s'ha casat, ha tingut dues filles i, tinc la intuïció que s'ha fet més religiós, a mesura que es desencantava de l'entusiasme inicial pel caràcter i pels afers d'aquí. Abans de l'estiu, en acomiadar-nos, em va dir que tenia pensat d'establir-se algun dia al seu país, de tornar a casa amb la família. Tots dos sabíem que se n'aniria aviat. Li vaig desitjar bona sort, bon estiu i fins aviat, com sempre. Passat l'estiu, el rètol havia canviat. Ara diu 'Perruqueria Tània'.
En Jordi, el barber tunisià, se n'ha anat. Per sort. S'ha estalviat la misèria ideològica i els brots de xenofòbia i de populisme que hi ha en el cor d'aquesta campanya, del PP al democratacristià Duran. Els que es veuen i els que s'endevinen. Potser s'havia cansat de viure a la millor botiga del món, del futur millor estat del món.
Crec que en Jordi, si hagués pogut, no hauria votat en aquestes eleccions. Fa vint anys, en il·lusió, cap català no el guanyava. N'havia tinguda molta.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015