Qui parlarà amb l'Artur Mas?

Artur Mas va dir ahir un discurs difícil de fer, que mereix de ser llegit i que reclama més discursos que el complementen i hi responguen, que hi dialoguen. Però mentre l'escoltava, jo no parava de pensar qui és qui parlarà amb ell, qui és qui establirà aquest debat sobre el futur del catalanisme que va voler solemnitzar. Vaig entendre que CiU proposava d'anar més enllà de CiU, superar l'instrument que ha estat CiU. I això em sembla una opció valenta i generosa, però que vol interlocutors. Però jo em demane on són.

En el discurs d'ahir s'entenien més coses que no les que es deien explícitament, o això em va semblar, a mi. Mas va dir d'una manera prou clara, això sí, que ell volia ser president de la Generalitat, però que això no seria un obstacle a un projecte més ampli, que agrupara més gent. I va donar entenent que CiU havia estat útil al catalanisme, però que el moment reclamava ara noves formes polítiques, en les quals CiU podria participar. No és poc, dir això.

Mas també va fer del dret de decidir una de les claus del catalanisme de futur. Però, per molt que tots ho destaquem en els titulars, perquè és la gran notícia, en aquest punt no va ser ni tan rotund ni tan comprensible com crec que podia haver estat. Va jugar massa entre el dret de decidir diguem-ne suprem (val a dir, el dret d'autodeterminació que no va esmentar) i el dret de decidir els afers comuns de cada dia. No va ser clar, encara que puc admetre que ho va ser tant com podia, ateses les seues circumstàncies (que és allò que anaven repetint els seus fidels pels passadissos).

Ara, tot això, que és un primer pas necessari i imprescindible des del món convergent, necessita ara un eco. I és ací on Mas haurà d'afinar molt més el seu paper. Estic d'acord, com diu ell, que cal un discurs d'allò que uneix, no d'allò que separa. Però, essent així, es podia haver estalviat alguns tirades massa detallistes, de polítiques concretes. I estic d'acord que ser al govern o a l'oposició no hauria de ser condició de res, però aleshores tampoc no calia insistir a retreure res, i en to d'avís, i potser calia ser més descriptiu, més curós, malgrat el comprensible mal que li puga fer haver guanyat dues eleccions i no poder governar. I hi ha, finalment, un passat que no es pot remoure a la lleugera: supose que deu haver pres nota que, quan va assegurar que avui tornaria a anar a la Moncloa a pactar amb Zapatero l'estatut, la reacció de l'auditori va ser extremadament freda. La més freda del vespre.

Siga com siga, ningú no pot discutir, i no ho faré pas jo, que Mas estén una mà. I això, a part reforçar la seua imatge de polític tenaç, incansable i atrevit, indica també un canvi de ritme interessant que va sumant-se a tot de fets i detalls d'aquestes darreres setmanes.

Vaig dir fa dies que em semblava que Maragall l'encertava de ple, en el concepte que s'amaga darrere el Partit Català d'Europa, encara que no sé si l'encertava tant en la forma. Però l'ex-president crec que obre un debat molt interessant, sobretot amb la idea que hi ha un nou espai central del país, en què una part substancial de CiU, una part substancial d'Esquerra i un grup de gent del PSC (potser menor en nombre, però molt important per allò que representa) s'haurien de poder trobar amb comoditat. Ahir em va fer l'efecte que aquest és el terreny en què Mas també es trobaria còmode, el terreny cap on vol anar, fins i tot superant CiU com a partit o federació.

Configurar aquest pol, especialment des d'una nova centralitat sobiranista que el país està en condicions de bastir, segurament que seria la manera més clarivident i sensata de superar aquesta depriment sensació de decepció col·lectiva que, a tants, ens atenalla. Si allò que cercava ahir Artur Mas era d'animar els seus, la seua gent, cap a aquesta reconfiguració de l'espai polític del catalanisme, em sembla que fa una aposta molt encertada. Però no ha d'oblidar, i sé segur que no ho fa, que el dia a dia és molt dur i que els ponts han de ser molt ferms per a aguantar els embats de tots els qui veuen en aquest nou escenari una amenaça a la seua barraqueta política, a la seua barraqueta personal o a ambdues coses a la vegada. I ep!, d'aquests personatges que se sentirien amenaçats, si això agafés cos, n'hi ha molts al PSC, però també n'hi ha, i són importants, a Esquerra i a Convergència i Unió mateix.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet