Opinió
-
Dues banderes per a la mateixa Espanya
Joan-Lluís Lluís
23.06.2014
-
La Caixa, parlem?
Andreu Barnils
22.06.2014
-
Com van esclafar un país
Xavi Sarrià
20.06.2014
-
Grinyol històric
Pere Cardús
19.06.2014
-
'N'hi ha que haver-hi' més hores de castellà
Marta Rojals
17.06.2014
-
Surt Navarro, entra Reuters?
Andreu Barnils
15.06.2014
-
La bèstia malferida
Xavi Sarrià
13.06.2014
-
No subestimem el poder de l'antic règim
Pere Cardús
12.06.2014
-
T’atreveixes a ser milionari?
Marta Rojals
10.06.2014
-
Vint-i-vuit quilòmetres per una profecia
Joan-Lluís Lluís
09.06.2014
-
Rubí, independentista
Andreu Barnils
08.06.2014
-
Canviar el demà
Xavi Sarrià
06.06.2014
-
Les preguntes pertinents de Joan Sales
Pere Cardús
05.06.2014
Andreu Barnils
30.10.2006
Nit electoral
Ah, ho lamento, però la meva nit electoral serà dimarts, no pas dimecres, que em limitaré a votar. La meva nit electoral, la passaré en una casa okupa de Gràcia. S'hi celebrarà una festa a la qual he estat amablement convidat per missatge sms. Qui me l'envia signa Xusi, i és un pàharu que conec d'una sola nit. Ens vam caure bé, diguem. Va ser la setmana passada. El seu grup d'actrius i cineastes va coincidir amb la parella que formàvem el Marc i jo. Sortíem del bar Heliogàbal, del barri de Gràcia de Barcelona. Com que encara tenim sort i sabem com comencen les nits, però mai com s'acaben, resulta que vam acabar espetegant al Martin's, aquell local dels jardinets que els anys vuitanta diuen que només s'omplia d'homes, on les dones tenien l'entrada prohibida i del qual encara circulen gastades llegendes urbanes: diuen que s'hi celebraven loteries, i que si et tocava el número també et tocaven la ratlla del cul. Anava així: mentre tu et gronxaves dalt d'un escenari tot el públic cridava 'columpio, columpio!' I aleshores, per darrere, diguem que t'ajudaven a agafar embranzida. Bah! Jo només sé que la setmana passada vam entrar-hi nois i noies plegats, que ningú no ens va abordar, que ells feien la seva i nosaltres la nostra, i que ens trobàvem, sense empentes, a la barra. Total, que allà, amb el Xusi, vam intercanviar els mòbils.
Demà, gràcies a ell, aniré a la meva particular nit electoral.
I la meva nit electoral segueix un únic eslògan: som ciutadans lliures en una terra esclava. Per tant, decideixo d'aprofundir en la llibertat individual, per comptes de lamentar-me de la manca de llibertat col·lectiva. No en tenim, és cert, i a més, crec que la nostra llibertat col·lectiva té el futur marcat. O cara o creu. De primer, la creu: tractant-se d'Espanya, i dels espanyols, ningú no ens assegura que d'aquí a quatre dies no tornin a imposar-nos un 'caudillo' assassí. I aleshores què? Aleshores tot seran lamentacions: 'Hauríem d'haver aprofitat el temps. Vam tenir trenta anys de llibertat vigilada i no la vam saber aprofitar. Ploràvem massa.' Més val, doncs, aprofundir en la llibertat individual. Pot arribar a ser fecunda. Omplir una vida. Okupar una vida. Però el futur de la llibertat col·lectiva també pot sortir cara. Pot molt ben ser que un dia ens arribi, tal qual, caiguda del cel. És un fet. Els esdeveniments mundials marquen una tendència irrefrenable: al món, cada any, hi ha més països lliures. Que la majoria dels catalans no vulguin la independència no frenarà res. Aquesta és la meva tesi: recuperarem la llibertat col·lectiva de la mateixa manera que la vam perdre: sense ganes. Hi anem de cap, empesos, com el 1714 i el 1939, per la tendència mundial. I el dia que arribi la llibertat col·lectiva n'hi haurà uns quants que hi arribarem més preparats que no pas els altres: després d'anys d'exercici de la llibertat, de festes a cases okupes, mentre que els altres l'únic bagatge que podran oferir és un mur de lamentacions. Nosaltres, els egoistes, podrem ensenyar els errors al col·lectiu, que fa anys que veig ploraner.
Va, ho confesso: a la meva nit, tinc previst d'arribar-hi acompanyat d'una amiga estrangera. Ella, com jo, també és un punt allunyada d'un col·lectiu problemàtic. Ella és jueva. Jo sóc català. Ideal. Últimament ens veiem sovint. Amb ganes. No sé què farem. Suposo que omplirem el temps de petites eleccions lliures. Farem la nostra. Petits detalls. Triar. Viure. I, com en totes les nits electorals, al final en veurem els resultats.
Ara sí que ho tinc clar: dimecres votaré llibertat. Dimarts, l'exerciré.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015