Opinió
-
Travessar el riu temptejant les pedres
Pere Cardús
17.07.2014
-
Faltant al respecte des del 1714
Marta Rojals
15.07.2014
-
Sota les bombes de Gaza
Xavi Sarrià
11.07.2014
-
Coses que són un nyap
Pere Cardús
10.07.2014
-
Nena, què hi ha per a dinar?
Marta Rojals
08.07.2014
-
Els rumors que ens poden matar
Joan-Lluís Lluís
07.07.2014
-
La Ben Plantada
Andreu Barnils
06.07.2014
-
La lliçó de les víctimes del metro
Xavi Sarrià
04.07.2014
-
Els set errors que no hem de cometre d’ací al 9 de novembre
Pere Cardús
03.07.2014
-
Punt 10: no violis
Marta Rojals
01.07.2014
-
El preciós Sí-Sí d'Ada Colau
Andreu Barnils
29.06.2014
-
A la dreta valenciana i més enllà
Xavi Sarrià
27.06.2014
-
Tercera via? Parlem-ne
Pere Cardús
26.06.2014
Andreu Barnils
29.03.2015
L'innominable
Som un país mitjà, i en un país mitjà si es moren trenta persones, tens molt números de conèixer-ne alguna. I si no la coneixes tu, algú que coneixes, sí que la coneixerà. En el meu cas, un parell de companys de feina coneixien una de les víctimes (la mateixa). I també tinc un familiar que era veí d'una altra víctima. No sóc l'únic, ni de bon tros. A tots ens ha tocat de prop la tragèdia de l'avió sinistrat. Una tragèdia que bàsicament ens deixa muts davant un cervellet humà. Fins on podem arribar?
En primer lloc, ho comentava l'altre dia el company Martí Crespo, i té tota la raó, estem envoltats. Envoltats del tot. Abans pujaves a un avió i l'únic que et feia patir era un errada tècnica. Però, sobretot després de l'atemptat a les Torres Bessones, no ens feia patir sols la màquina, sinó també el passatger del costat. I si és un terrorista? Doncs ara resulta que no sols la màquina i el passatge, sinó també la tripulació. La tripulació també pot ser un perill. No hi ha sortida: els tres elements que intervenen en un avió (màquina, passatge i tripulació) són riscs potencials. Enhorabona.
En segon lloc, estàvem acostumats a gent que amb tota la barra s'agafava la baixa laboral sense necessitar-la. I vivien de renda. També estem acostumats, massa acostumats, i ara amb la crisi encara més, que alguns treballadors, tot i malalts, no s'atreveixen a agafar-la, la baixa. Tenen por que l'empresa els acabi despatxant. Despatxats per malalts. Aquests eren els dos extrems: víctima o barrut. Doncs ara arriba la tercera versió: la d'algú, com el cas del copilot, que té la baixa, l'amaga a l'empresa i se'n va a treballar igualment. Però no l'amaga per por de perdre la feina, no. L'amaga per tota una altra raó.
Aquesta altra raó, sembla, és el complex d'Heròstrat. En psicologia s'aplica aquesta denominació als qui volen ser famosos a qualsevol preu. Sense importar-los com ho aconsegueixen. La Viquipèdia en posa d'exemple l'assassí de John Lennon. El músic dels Beatles era el seu ídol. Doncs el va matar per a ser famós. Mira si és bèstia. Ara sembla que el pilot va dir a una ex-parella seva, fa uns quants mesos: 'Algun dia es parlarà de mi.' Parlem del mateix cas, aquí? El copilot ha causat tota aquesta matança per a ser famós? Va adonar-se que, a causa de les seves depressions i problemes de salut, mai no arribaria ser un pilot famós i, per tant, volia trobar unes altres maneres de ser conegut? És això?
El cervellet humà.
Sabem que, a causa dels errors tècnics, els enginyers han hagut de millorar. Ells són els encarregats de gestionar la màquina. Ho han aconseguit? Sabem que en vista del risc terrorista, la policia ha hagut de millorar. Ho han aconseguit? Perquè ells són els encarregats de gestionar la seguretat. I ara, com es reacciona contra el complex d'Heròstrat? Com es pot frenar l'obsessió de ser famós? Són els mitjans de comunicació que gestionem la fama de les persones. Sobretot els periodistes de televisió. Els periodistes s'haurien de reunir, debatre i pensar com els afecta l'accident de Germanwings (sempre si es confirma que el pilot era un exemple de complex d'Heròstrat, hi insistim). D'entrada, per exemple, cal dir-ne el nom? Si justament cercava fama, cal dir-ne el nom, o dient l'innominable ja n'hi ha prou? Serviria de res negar la fama en un cas com aquest, per a evitar que n'hi hagués més?
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015