El nostre amic bielorús

Puc imaginar-me molt bé el somriure de gat cruel de Vladímir Putin quan es troba obligat a negociar alguna mena de pau sobre Ucraïna: 'Voleu parlar? D'acord, ens trobem a Minsk.' Minsk, la seva estimada Minsk, capital de la no menys estimada Bielorússia. Un país que duu al cor, un veí de debò fidel, verge de temptacions d'adhesió a la Unió Europea i més encara a l'OTAN. 

I així doncs, les delegacions alemanya, francesa i ucraïnesa van haver de penetrar en el cau presidencial des d'on regna, d'ençà del 1996, l'indefectible vassall de Rússia, Aleksandr Lukaixenko. Aquest president, que bé donaria Ucraïna sencera a Rússia, si calgués, devia desitjar amb ardor que s'arribés, a casa seva, a algun acord, com més històric millor. No és pas cada dia que rep visites tan augustes. Ni cada any. Per això va exigir de tenir el seu instant de glòria: la foto oficial de la trobada, amb cinc banderes plantades i, cadascú a davant la seva, François Hollande, Angela Merkel --molestos--, Vladímir Putin --somrient--, Petrò Poroixenko --impassible-- i ell --eufòric. Oh, els bielorussos la veuran sovint, aquesta foto, en els anys a venir. A cada pseudo-elecció presidencial, a cada referèndum de resultat planificat. Quina suau revenja contra la Unió Europea i els Estats Units que des del 2011 li impedeixen l'entrada al seu territori amb el vague pretext que és l'últim dictador d'Europa. 

Bielorússia és el país d'Europa que més hauria d'avergonyir la diplomàcia europea, encara més que Rússia. Darrer país del continent on continua vigent la pena de mort, a la cua mundial pel que fa als estàndards de llibertat d'expressió i llibertat de premsa, Bielorússia aguanta només pel fet de romandre a l'ombra del seu veí rus. Lukaixenko agraeix tot sovint aquesta protecció, per exemple, havent fet del rus la llengua cooficial del país --llengua que usa gairebé exclusivament-- i fent befa de la llengua pròpia, considerada com a provinciana i purament decorativa. Sí, a Bielorússia impera una forma eslava de blaverisme. 

Lukaixenko és l'últim dictador d'Europa, i per això també segurament és admirat per Putin, el qual ha d'anar amb un mínim de cura a l'hora de trepitjar alguns principis democràtics fonamentals. Lukaixenko va ser elegit president el 1994, reelegit tres vegades més, sempre de manera triomfal, gràcies a la seva gestió certament impecable del país, que aconsegueix mantenir una mica per damunt de l'asfíxia total, però potser també perquè va saber convèncer els electors que qualsevol opositor al seu projecte era per essència un 'enemic del poble' i podia ser tractat com a tal per la policia i els tribunals. 

Després de vint anys de presidència cada vegada més absoluta, i a només seixanta anys rodons, Lukaixenko deu veure el seu futur personal com un riu ample i tranquil: si ningú no l'ha inquietat fins ara, de què hauria de tenir por? Per això l'acompanya sovint, en els actes oficials públics, el seu fill Kolia, que comença a presentar com el seu successor. No importa gaire que aquest fill nasqués el 2004 i que, per tant, li calguin encara bastants anys abans d'assumir una tan noble successió. Tan sols indica que el seu pare té la intenció de ser reelegit encara moltes vegades abans de jubilar-se. Putin i ell, potser, han apostat al joc de qui dura més, guanya.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Bielorússia és el país d’Europa que més hauria d’avergonyir la diplomàcia europea, encara més que Rússia.