Agustín, Augustin, Agustí

Des del carrer de la Fusteria de Perpinyà, miro com s'allarga la cua de votants davant l'única urna disponible a Catalunya Nord, instal·lada a la Casa de la Generalitat i custodiada per un estol de voluntaris. Aquí, la votació té un deix frustrant, és clar, perquè sols poden votar els catalans del Principat, però també perquè quan s'acabi la votació no s'obriran pas els sobres, que seran enviats a Barcelona i barrejats amb els de tots els vots dels catalans de l'exterior. Però la cua s'allarga i l'ambient s'assembla prou al que he pogut tastar a Figueres. Fam de votar.

Més observo els votants mentre esperen i més em penetra la convicció que a Perpinyà es densifica una forma especial d'emoció. És clar que a tot arreu l'alegria i la determinació deuen ser palpables, com ho són, a Perpinyà, entre els votants del Principat que han decidit de votar aquí. O entre els principatins militants instal·lats a Catalunya Nord i que han seguit el procés dia a dia amb la mateixa intensitat que si visquessin a Catalunya. Parlo d'una altra categoria de votants, gairebé tots d'edat prou avançada i que mantenen amb Catalunya un lligam fràgil, a vegades esmunyedís. Són fills de la Retirada o, més sovint, de l'exili econòmic, tots plenament integrats a Catalunya Nord, i això significa, en molts casos, plenament integrats a França. Així, per exemple, aquest home amb qui acabo parlant, de tant com es nota que té ganes de parlar. Va néixer a Igualada el 1943 i els seus pares es van instal·lar a prop de Perpinyà quan tenia deu anys. Seixanta-un any més tard, em diu: 'La meva carta d'identitat espanyola posa que em dic Agustín, i la francesa que em dic Augustin, però abans de morir-me voldria tenir un carnet que posés que em dic Agustí [1], i que sóc català.' Un entre tants d'aquests fills del Principat que, en certs casos, s'han integrat tan bé a l'espai mental francès que mai no s'han proposat de parlar català als seus fills, que ells mateixos només parlen la seva llengua materna quan visiten, cada dos anys o tres, algun cosí, al sud de la frontera, o quan van a comprar en un supermercat de la Jonquera. Persones que tenen com a únic vincle amb Catalunya un fil tènue, a vegades gairebé invisible, però que fa que anar a comprar a la Jonquera sigui un pretext més o menys inconfessat per a no perdre del tot aquest vincle.

Continua, Agustí: 'Fa deu anys, no m'hauria pensat que m'interessaria votar com a català, mai! I quan va començar tot això, primer vaig pensar que era una ximpleria, però a poc a poc m'hi he interessat i avui sóc aquí, veus!' És aquí. I, amb ell, uns quants més que també semblen haver decidit d'espolsar-se la son dels anys d'afrancesament i que ara fan cua, al carrer de la Fusteria de Perpinyà. I quan voten no tan solament voten per Catalunya, també voten per allò que s'adonen que mai no han deixat de ser.

[1]  A petició seva, li hem canviat el nom.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

A Perpinyà la cua s'allarga i l'ambient s'assembla prou al que he pogut tastar a Figueres. Fam de votar.