Sobre xampinyons, nous inversors i vells errors

Si fem una mica d'història de les espècies de bolets que es fan a Barcelona, podem dir que set anys enrere les més abundants eren les sucursals de caixes d'estalvis. Caminaves dues passes i pam: ara una caixa, ara una altra. Amb els locutoris va passar igual i, de la mateixa manera, cada dia, a cada cantonada, et sortia una nova immobiliària. Va arribar un punt que qui més qui menys tenia un cunyat que s'havia muntat una agència pròpia. I què se'n va fer, d'aquests bolets? Amuntegats els uns sobre els altres, asfixiats, la gran majoria es van podrir.

El temps passa, ens fem grans, i ara mateix els xampinyons que més proliferen als carrers de la ciutat són botigues de 'compro or', fruiteries, cadenes de pa de fantasia i, al capdamunt de tot, hotels de tota condició. Darrere de la inauguració de cadascun d'aquests establiments hi ha un inversor motivat que pica a l'espatlla del seu cunyat: 'Nano, a Barcelona la verdura / l'or / el pa de serradures / el turisme, són sectors a l'alça, tu fes-me cas a mi.' Els inversors del primer paràgraf, que van basar els negocis en la roda del crèdit, la immigració i la construcció, devien vantar-se en termes similars davant els cunyats respectius.

Pel que fa als efectes sobre els autòctons, no podem comparar la bombolla del pa d'espelta amb el globus del turisme. L'esclat de la primera acabarà a tot estirar amb un grapat de locals buits, però l'esclat del segon deixarà tota una ciutat exhausta per l'ambició --de nou-- d'esprémer fins al límit --de nou-- una economia temàtica, fàcil i ràpida --de nou--, que s'imposa per sobre de les sinergies veïnals com una màquina aplanadora.

Explicat sobre el terreny: tu muntes un hotel i t'esperes a veure què passa al voltant. En dos dies la merceria de sempre --o l'adrogueria, o la fusteria-- esdevé un local de lloguer de cotxes, una gelateria, un quiosc de 'souvenirs', tots serveis de primera necessitat. De cop i volta, els veïns es troben que viuen en un barri on han d'agafar el metro per comprar un botó, i que el barri anterior, el que havien triat per viure-hi, algú se l'ha venut a qui li ha pagat millor. I aleshores passa que mentre al centre es venen l'espai públic als turistes, els veïns, expulsats a la perifèria, hi acabaran tornant de visita de dimarts a diumenge per a fer llits, parar taules i servir cafès.

Saturat el centre, la perifèria és el pròxim caramelet. A Barcelona, un inversor acaba de comprar la torre Agbar --el cogombre de coloraines, per entendre'ns-- per reconvertir-la en un espai hoteler i d'oci de luxe. La idea és que, ja que la zona no acaba de reeixir com a parc del coneixement com prometia el 22@, aprofitaran el 'boom' turístic per a atraure-hi uns visitants una mica més fàcils que els talentosos que s'hi esperaven, i que hi aportaran uns calerons també una mica més fàcils d'obtenir que els que es fan investigant i pensant. Aquesta operació de canvi d'usos sobre una icona tan cridanera és com rematar amb focs artificials la bombolla turística: ni dissimulem, ni dissimularem.

El gremi d'hotels diu sense complexos que a Barcelona no hi ha perill d'excés d'oferta, la típica afirmació fatxenda que recorda tant els vells errors. Fàcil com és de veure que fins i tot ens n'adonem tu i jo, deu ser que el joc ja és aquest: bufar fort mentre el globus sigui a l'aire, inflar-lo fins al límit, una mica més, una mica més, i cuitar a retirar-te a temps abans que et peti a la cara. L'error de càlcul és que no pots impedir que esclati a la cara dels altres, i amb tothom qui hi treballa a dins. 

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Aquesta operació de canvi d'usos sobre una icona tan cridanera és com rematar amb focs artificials la bombolla turística: ni dissimulem, ni dissimularem.