Opinió
-
Travessar el riu temptejant les pedres
Pere Cardús
17.07.2014
-
Faltant al respecte des del 1714
Marta Rojals
15.07.2014
-
Sota les bombes de Gaza
Xavi Sarrià
11.07.2014
-
Coses que són un nyap
Pere Cardús
10.07.2014
-
Nena, què hi ha per a dinar?
Marta Rojals
08.07.2014
-
Els rumors que ens poden matar
Joan-Lluís Lluís
07.07.2014
-
La Ben Plantada
Andreu Barnils
06.07.2014
-
La lliçó de les víctimes del metro
Xavi Sarrià
04.07.2014
-
Els set errors que no hem de cometre d’ací al 9 de novembre
Pere Cardús
03.07.2014
-
Punt 10: no violis
Marta Rojals
01.07.2014
-
El preciós Sí-Sí d'Ada Colau
Andreu Barnils
29.06.2014
-
A la dreta valenciana i més enllà
Xavi Sarrià
27.06.2014
-
Tercera via? Parlem-ne
Pere Cardús
26.06.2014
Marta Rojals
29.10.2013
Pollastre-nostàlgia-ràbia
Diuen que el bon independentista no s'ha de fixar en què faci Espanya (el concepte, no el nostre cosí de Màlaga), que nosaltres hem d'anar a la nostra. Això també passa entre el barcelonisme: 'Què, què ha fet el Madrid?' Deixa't estar, el Madrid!, nosaltres a la nostra. Cosa que està molt bé fins que no toqui jugar 'el clàssic', com dissabte, i aleshores és impossible de no tenir en compte què fa l'altre.
A hores d'ara, 'el clàssic' de la independència es juga cada dia. I què, què ha fet, Espanya? Doncs diumenge, per exemple, Espanya (el concepte) va anar a una concentració de l'AVT contra una sentència del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg. La qüestió és prou delicada perquè siguem curosos: Espanya no va organitzar la concentració, hi va fer acte de presència: hi va posar l'himne, les banderes, els paladins públics de l'espanyolitat, les proclames de '¡Viva España!', '¡Fuera Estrasburgo!', '¡Viva la Guardia Civil!'. És l'Espanya que, fins que no ens demostri el contrari, malda per presentar-se oficialment així al món.
La concentració de diumenge era una reacció a una sentència europea. Per tant, la podríem agafar com a mostra de laboratori per a la teoria que ve a continuació. Que servidora recordi, és la primera concentració de cara a la UE dels últims anys. Si no, a qui es dirigia la lectora del manifest, Isabel San Sebastián, quan llegia: '¡Todo lo que estamos viendo apesta a negociación con ETA!'? També acceptaríem que era una concentració contra el seu gobierno-covard-gallina-capità de la sardina --'¡Rajoy, marioneta, que te vote la ETA!', cantaven--, però justament perquè no ha sabut fer fora fronteres allò que a dintre practica a l'ample: influir en les decisions dels tribunals. Sigui com vulgui, aquesta és la imatge que els ha semblat més adient per a dirigir-se a Europa. I si no era aquesta, i en això hi insistirem, encara no ens han donat proves que sigui una altra. L'escut de les majories silencioses ha passat per tantes mans que ja no serveix ni per a fer acudits.
Però encara n'hi ha més. Sí, no ens n'hem oblidat. Entre les imatges que no els fa res que voltin pel món ni que s'identifiquin amb les seues causes justes --perquè si no ja ho sabríem, perquè si no ja ho haurien evitat, perquè si no ja ho haurien condemnat amb mil comunicats urgents que ara correrien per totes les agències de premsa internacionals--, hi ha les exhibicions desacomplexades de banderes franquistes, de feixos de braços amunt, de càntics i apologies punibles: 'Otra dictadura sería mejor que esta democracia.' En fi: res de prou greu per a incomodar els concentrats. I encara pitjor: res de prou greu per a incomodar l'altra Espanya, que sabem que hi és, eh?, però que no ho demostra amb contundència. És l'Espanya que a Catalunya amb prou feines sentim fluixet i de passada quan ve a quedar bé per a vendre els seus films, els seus llibres, les seves cançons.
Tornem al manual de l'independentista: ens ha d'importar gaire, la imatge que vulgui mostrar Espanya (el concepte, repeteixo) de si mateixa? Home, considerant que la partida és en curs, humilment diria que sí. Al final, la projecció internacional del 'procés' té un component publicitari ineludible en els temps que vivim. El món desconeixedor d'ambdues parts, amb qui tindrà més números d'identificar-se, amb la imatge 'il·lusió - democràcia - Via catalana' o amb la inversa 'pollastre-nostàlgia-ràbia'? Jo ho tindria clar. I si el concepte que volen vendre no és aquest, que és un altre, els partidaris ja es poden espavilar a sortir al carrer i proclamar-ho als quatre vents, perquè de moment no consta. Al pas que van, quan reaccionin --i de cara al món serà bo que ho facin--, els catalans ja només els podrem aplaudir des de fora.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015