Opinió

 

<20/88>

Pere Cardús

17.07.2013

La incertesa incòmoda del procés

Hi ha nervis. És una evidència que ningú no pot negar. Hi ha grans expectatives i grans esperances. Per tant, és lògic que també hi hagi el neguit de saber com arribarem a la independència i quan. L'esperança és molt gran, sí, però la situació social és molt difícil –en molts casos, dramàtica– per una crisi injusta i terrible que castiga molta gent innocent. Quan hi ha aquest contrast tan pronunciat entre la realitat viscuda i l'anhel d'un futur millor, el neguit i la crispació s'expressen naturalment amb més força que mai. Per sort, en el cas del Principat –i de retruc a la resta dels Països Catalans–, la confiança en una sortida de l’atzucac és creïble gràcies al procés sobiranista. Quan la sortida és inimaginable –o quan no es veu i no hi ha esperança possible–, el neguit i la crispació es transformen en desesperació i conflicte.

Un procés d'autodeterminació pactat amb l'estat d'origen és la sortida més desitjable de totes. El cas del Regne Unit i Escòcia és l'exemple que tots voldríem, encara que el joc brut i el discurs de la por ja hi hagin començat a fer acte de presència i és previst que s'intensifiquin a mesura que s'acosti la data del referèndum. Però els escocesos no viuen algunes incerteses que sí que ens ha tocat de viure als catalans. La incertesa dels escocesos és el resultat i si seran capaços de convèncer una majoria social prou àmplia. Els catalans, que tenim la impressió d'haver construït la majoria suficient, la incertesa principal la tenim en el procés. Hi ha moltes preguntes que encara no tenen resposta perquè probablement no en poden tenir. Si volem que els nostres representants polítics trobin el camí menys traumàtic i menys costós per a tallar la via de subministrament econòmic més important que ha tingut mai Espanya –i no és pas poca cosa–, no els podem demanar que es comprometin avui, si ahir ja no pot ser, a fer-ho d’una manera concreta i un dia determinat.


Quan les coses anaven més o menys bé, en aquest país i al món dels països 'rics', ens vam acostumar a viure en la certesa, en la seguretat, pensant que hi havia coses que no canviarien mai i confiant que no perillaríem com a societat ni com a individus. Però la ferotge crisi financera i econòmica –i també política– ens va deixondir d’aquell somni de cotó fluix. Un somni que certament no incloïa tothom, però que sí que havia deixat adormida la consciència de grans capes de la societat. Aquell desvetllament ens va menar a conviure en la incertesa constant, sense saber què ens podia passar l'endemà. I ens va despertar desentrenats. La incertesa, lluny de ser una excepció històrica, és inherent a la condició humana. I aprendre a conviure-hi és el millor remei per a tots els mals de l'esperit –o, si ho preferiu, de l'estat d'ànim.


Tornant a allò que ens ocupa: quan el camí de l'autodeterminació ha estat pactat i ha de ser respectat, és molt fàcil de determinar la pregunta, la data i la fórmula. En el nostre cas, fer-ho abans d'esgotar totes les vies possibles seria un suïcidi –cosa que potser alguns ja troben bé. Aquesta incertesa ens acompanyarà encara uns quants mesos i cal saber administrar-la. L'han de saber administrar els qui guien el procés des de les institucions; l'han de saber comprendre les entitats de la societat civil; l'han d'entendre i saber explicar els mitjans de comunicació; i hi han de saber conviure els ciutadans en general. Si no aprenem a conviure amb la incertesa serem víctimes de nosaltres mateixos perquè matarem el procés a còpia d'irritació i de desconfiança. Quan demano confiança, alguns em diuen que es guanya amb els fets. Però si des de l'Onze de Setembre passat no han vist fets és que el problema és un altre. I em demano si quan guanyem la independència aquests no voldran que un notari la certifiqui per creure-se-la.


'La incertesa és una posició incòmoda. Però la certesa és una posició absurda' (Voltaire).

Editorial