Opinió

 

<20/88>

Marta Rojals

04.04.2011

O2

A la Diagonal, a partir d’una hora, es dóna una conjunció formidable, que diria el Pla: la densitat punta del trànsit que entra o fuig de l’urbs, i l’aflorament d’una munió d’esportistes vespertins. És la ‘happy hour’ de la vida sana. Els tubs d’escapament expiren, i els nostres atletes inspiren, fent salut. Perquè, fumar, no deuen fumar, és clar. Ells són més de CO2, CO, HC, NOx, SO2. Doncs, això, que a fer salut.

Tot plegat et recorda una finestra de tren, i, allà a l’horitzó, un núvol marronós, estancat al peu del Collserola, com un fantasma. Havies pagat un bitllet perquè et portessin al mig d’aquest núvol, per respirar-lo mentre estudiaves, i més endavant mentre treballaves, i més endavant mentre gestaves els fills. Doncs en això penses quan veus córrer els atletes urbans, uniformats del Decathlon, amb el podòmetre de l’iPod fent números, inspirant, expirant. Cossos fibrats, malaguanyats. Cossos trèmuls que preferirien estar jaient al sofà. Cossos que pedalen, que patinen, que als matins s’encorbaten i als vespres fan saltirons al voltant dels semàfors vermells. Un cos, dos pulmons: cap a dins el fum, som-hi, fem vida sana.

Penses en els plataners que viuen i respiren a la Diagonal, que no poden fugir. Si tinguessin dues cames poc que correrien paral·lels a una processó de motors d’explosió. Si poguessin, desenterrarien les arrels amb la parsimònia dels zombis, ara l’una, ara l’altra –espetecs de fusta, vetes que cruixen–, i arrencarien a córrer a càmera lenta entre corredors espaordits. Plataners monumentals corrent pels carrers en direcció muntanya, buscant l’oxigen, obrint-se pas entre cotxes enfilats a les voreres, entre clàxons, crits i un caos crepuscular. Tot d’arbres urbans deixant enrere cases i semàfors i udols de sirenes i brogits de motors, amunt, amunt, branques i fulles traspassant el gruix del núvol marronós, descobrint que els estels no són un invent dels poetes. I mentrestant, tu, què? No, no res: passejaves per la Diagonal i has pensat un moment que, si poguessis, deixaries de respirar.

Editorial