Opinió
-
El cafè pendent d'Obama amb Van Rompuy
Pere Cardús
25.09.2014
-
Que vindrà l’home del plasma!
Marta Rojals
23.09.2014
-
Alcohol i derrota
Andreu Barnils
21.09.2014
-
Les lliçons catalanes del no d’Escòcia
Pere Cardús
19.09.2014
-
La demagògia espanyolista
Xavi Sarrià
18.09.2014
-
Com s’aconseguirà la independència: quatre itineraris possibles
Pere Cardús
18.09.2014
-
Collons, amb la ‘gent legal’
Marta Rojals
16.09.2014
-
Pujol i companyia
Andreu Barnils
14.09.2014
-
Set passos i una hipòtesi d'ara al 9-N
Pere Cardús
13.09.2014
-
Seguir, seguir i seguir!
Xavi Sarrià
12.09.2014
-
Carta als meus cosins sobre una victòria a frec de dits
Joan-Lluís Lluís
07.09.2014
-
Sense por
Andreu Barnils
07.09.2014
-
Bombes? Sentències? La nostra obediència
Pere Cardús
04.09.2014
Marta Rojals
27.01.2015
La llengua catalana és de goma
Som en una andana d'una estació de Renfe. La megafonia emet el següent anunci pre-enregistrat: 'Regional exprés con destino "Flicks", vía uno.' Immediatament, notes l'inici d'un petit borbolleig a les artèries, i no és per l'epítet 'regional': 'Flix', per a qui no ho sàpiga --i per Renfe no ho sabrà mai--, es pronuncia com 'guix' i no com 'fix' (que tampoc no se sap com es pronuncia, perquè tothom diu 'fixe'). El cas és que a l'acte penses: bé, deu ser que en la llengua del Ministerio de Fomento es diu 'Flicks', com el Vicks (Vaporub), però tot seguit sents el català: 'Regional exprés destinació "Flicks", via u', i la sang t'arrenca el bull definitivament.
Ja som dins del vagó: posem que la meitat dels passatgers no saben quin coi de destinació és Flicks, i encara menys Flix, perquè no se'ls ha perdut res en els paratges on el país perd el nom. Doncs ja tenim les criatures que juguen amb els mòbils dels pares i han sentit dir 'Flicks', els estudiants que abans de posar-se els auriculars han sentit dir 'Flicks', les senyores que es tallen les ungles que han sentit dir 'Flicks', els turistes que baixaran a Tarragona i que han sentit dir 'Flicks', els viatgers d'uns altres trens que resten a l'andana i han sentit dir 'Flicks'. Amb aquest treball malai, si la megafonia recités la taula periòdica dels elements o els verbs irregulars en anglès, la població se'ls aprendria sense voler.
En aquest punt ja hi deu haver prou lectors indignats que pronuncien 'Flics' com per aclarir que servidora també deia 'Santa Perpètua de Moguda' i més fantasies fins que un dia em va ser revelada la veritat. A partir d'aleshores, no vaig tenir prou amor propi per a insistir en la toponímia creativa, però podia haver optat pel camí contrari: fer-me valer i no acceptar que em coartessin la llibertat d'expressió. Perquè, a Catalunya, el català correcte és optatiu i l'incorrecte és creatiu. I la creativitat és un valor que s'ha de fomentar entre les criatures. Fora rigideses, fora normes, fora els talibans de la llengua... però la catalana, que és de goma.
En nom de la llibertat d'expressió dels altres, els catalans hem d'acceptar que rètols, megafonies i indicacions adaptin el nostre idioma al gust del funcionari que se l'inventa. El cognom de Josep 'Plà', per exemple, l'he vist escrit amb accent a la llibreria de l'Fnac --sí: he dit llibreria--, en un rètol d'un parc urbà i en un senyal de la Diagonal de Barcelona, aquest últim segurament per anunciar un itinerari 'recomEnat'. Si en féssim un test, endevineu quina versió triarien la majoria dels subjectes exposats a la dita retoleria. Si triaven que va amb accent, no seria pas culpa seua. La lletra impresa sempre guanya: ho sabem de quan viatgem a l'estranger.
El responsable d'un 'altaveu' públic, fent pública la seua ignorància, la fomenta públicament. Si ho diu Renfe, deu ser que és correcte. Si ho diu un rètol de l'ajuntament, deu ser que s'escriu d'aquesta manera. Si ho diu una coneguda botiga de llibres, ho deuen saber més bé que jo. Els receptors de tanta deixadesa ens tornem uns transmissors vacil·lants i, a la llarga, uns usuaris deixats. És com a la ràdio, que s'ha posat de moda dir 'escoltar' quan es vol dir 'sentir'. A força de sentir-ho en professionals reputats de les ones --o és d'escoltar-ho?--, els oients d'estar per casa desaprenem com era que es deia bé. Si les estrelles de la ràdio ens demanen 'que se m'escolta?', els pelacanyes que usem 'que se'm sent?' acabem pensant que som nosaltres, que ho diem malament.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015