De 1789 a 2014: els punts de no-retorn

A mitjans del segle XIX, l’historiador Alexis de Tocqueville va explicar la Revolució Francesa com ningú no l’havia explicat abans i com gairebé ningú l’explicarà després, si més no al gran públic. Segons ell, la revolució de 1789 no va ser deguda al despotisme de la monarquia sinó a l’actitud dels nobles que s’aferraven als seus privilegis tot i sent cada vegada més inoperants en els afers públics. Al llibre 'L’antic Règim i la Revolució' (1856) va escriure: «Els nobles tenien privilegis enutjosos, posseïen drets onerosos; però asseguraven l'ordre públic, distribuïen la justícia, feien executar la llei, socorrien el feble. A mesura que la noblesa va deixar de fer aquestes coses, el pes dels seus privilegis semblava feixuc i la seva existència mateixa acabava per no ser entesa». La noblesa va deixar de tenir sentit quan ja només era un cos estranger que xuclava diners sense donar res a canvi. Una paparra sense utilitat social. Aquest procés cap a la inutilitat havia començat al segle XVII quan Lluís XIV va absorbir una part notable del poder de la noblesa sense, però, tocar als seus privilegis. Era el desgast per dalt. I, al segle XVIII, la Il·lustració va donar a la burgesia eines per bastir la seva pròpia legitimat. El desgast per baix. 

Així doncs, un paral·lel no gens inversemblant permet entendre millor per què Catalunya escampa la boira. A Catalunya, es percep clarament la inoperància creixent de l’estat, és a dir d’Espanya. D’una banda la seva autoritat ha estat afeblida per la integració europea: desgast per dalt. De l’altra, per les competències adquirides per la Generalitat: desgast per baix. Llegiu la citació de Tocqueville substituint «els nobles» per «Espanya» i veureu com tot encaixa. Espanya xucla i no ofereix res més que el manteniment dels seus privilegis. I de fet, el reflex de recentralització actual respon a un intent d’encarnar, de nou, la plena autoritat. L’autoritat que pot ser arbitrària i pot augmentar encara els seus privilegis però que pren i aplica decisions. I que, així, justifica la seva existència. 

Ara bé, a Catalunya, tot indica que el punt de no-retorn —és a dir el moment en què és més fàcil i ràpid continuar recte que fer mitja volta— ja ha estat passat. Pel 1789 es parla sovint, com a punt de no-retorn, de la presa de la Bastille, el 14 de juliol. En realitat, aquest punt havia estat franquejat unes setmanes abans, el 23 de juny, quan, reunits en estats generals, els representants del tercer estat van refusar d’abandonar la sala on deliberaven, desobeint les ordres directes de Lluís XVI. El comte de Mirabeau, en una declamació famosa —afinada i millorada a posteriori— va llançar als emissaris del rei: «Som aquí per la voluntat del poble i només ens farà marxar la força de les baionetes!» Amb la decisió de mantenir-se fidels per sempre més al servei del seu poble, van trencar, aquell dia, amb el règim. Era un trencament polític però sobretot psicològic i emocional.

Aquest trencament no era fàcil ja que implicava passar per damunt de la sagrada autoritat del rei. El mateix 23 de juny, uns minuts abans de la ruptura definitiva, Lluís XVI afirmava això a davant mateix dels representants dels estats generals: «Penseu, senyors, que cap dels vostres  projectes, cap de les vostres disposicions no poden tenir força de llei sense la meva aprovació especial. Sóc el garant natural dels vostres drets respectius.» El rei com un Tribunal Constitucional. Però, tot i això, va prevaldre la legitimitat per damunt de la legalitat. I mostrant aquesta mateixa fidelitat al poble malgrat les amenaces i la supèrbia del poder, els representants de Catalunya —al Parlament, al govern i als ajuntaments— han passat el punt de no-retorn. Falta, ara, que els ciutadans s’expressin per confirmar, o no, aquest camí.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Els representants de Catalunya —al Parlament, al govern i als ajuntaments— han passat el punt de no-retorn. Falta, ara, que els ciutadans s’expressin per confirmar, o no, aquest camí.