Gràcies

Permeteu-me que hui aprofite aquest espai per a donar-vos les gràcies. Vivim dies d'emocions. Dies d'aquells que formaran part de nosaltres. Tocar a casa sempre és especial. A València, la ciutat on vam créixer, on ens vam conèixer a principi dels noranta, on vam aprendre que res no era senzill, però tampoc impossible. Fa temps que no hi hem tocat per impediments municipals. Ara, finalment, tocarem al Teatre Principal de València, l'edifici públic que sembla reservat només als capricis dels qui ens governen. No ha estat gens fàcil. Hem hagut d'esperar prop de dos anys. I allargar la gira fins a les úniques dates que ens oferien.

Aquest és un exemple més del que hem hagut de suportar a València. Obstacles, prohibicions i invisibilitat. Però, malgrat tot, som ací. I no parle de nosaltres com a grup de música. Parle de Nosaltres en majúscules. Dels milers de persones que sentim i vivim la nostra terra, que l'estimem més enllà dels prejudicis, complexos i autoodis que alguns han provat d'inculcar-nos.

Sempre que em demanen què és el millor que he viscut amb el grup pense en vosaltres. I en els records compartits. En aquells instants d'alegria senzilla que amb més o menys encert vaig intentar retratar en la cançó 'Si tanque els ulls'. I quan els torne a tancar, entenc que no hem canviat tant. Que continuem amb aquelles ganes ingovernables de canviar-ho tot. I em tornen flaixos de places majors, de converses estirades fins que el sol despuntava, de crits i abraçades entre banderes i entarimats. Instants viscuts amb vosaltres en el país de geografia humana, diversa i preciosa que hem descobert a colp de cançó.

Perquè sí, som un país de persones. Un país de persones alegres, imaginatives i lluitadores. Capaces de bastir amb els propis mitjans un projecte comú. Capaces de respondre amb alternatives als atacs dels governs hostils. Capaces de refer-se de les derrotes i prendre el relleu de les generacions que van sofrir la cruesa dels seus temps. Nosaltres hem tingut la sort de comprovar-ho. Aquest és el tresor que ens enduem a casa. I l'alegria de veure que hui hi ha milers de joves conscients que planten cara per guanyar el futur que els correspon.

Alguns em diuen que sóc massa optimista. Però, que ens queda si no l'optimisme? Quan la realitat és fosca, els somriures són armes. Aquests dies els tornarem a lluir a l'escenari. Potser per darrera vegada. No ho sé. L'únic que sé és que ens tornarem a emocionar. De veure-us. De sentir-vos. De cantar-vos. De recordar que res no és senzill. Però tampoc impossible.

Moltes gràcies per tots aquests anys.

xavisarria@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Que ens queda si no l'optimisme? Quan la realitat és fosca, els somriures són armes. Aquests dies els tornarem a lluir a l'escenari. Potser per darrera vegada. No ho sé.