Opinió

 

<18/88>

Pere Cardús

18.11.2013

Quatre hipòtesis per al 2014

Desembre del 2013
Els partits que realment pensen en el dret de decidir i no en el permís de decidir, acorden una pregunta i una data per al referèndum d'independència. Troben un enunciat de pregunta que agrada a tothom i que, tal com han recomanat tots els experts, és clara i amb resposta explícita. Per exemple, 'Catalunya hauria de ser un país independent?' Amb el suport de CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP (87 diputats dels 135 del parlament), la majoria parlamentària convoca un referèndum el 14 de setembre de 2014. Tot plegat amb el compromís de la senyora Joana Ortega d'afanyar-se una mica a tenir a punt el programa informàtic i d'encarregar, l'endemà de l'acord, els milers d'urnes necessàries. Tan bon punt s'anunciïn la data i la pregunta del referèndum, quines hipòtesis poden presentar-se?


Hipòtesi 1
En Duran i Lleida i en Navarro estableixen contacte amb el govern espanyol i aconsegueixen que accepti de negociar. Després de fer veure a Rajoy que la veritable democràcia no està en les lleis fixades fa trenta-cinc anys sota l'atenta mirada dels sabres, sinó en la deliberació i la veu de la ciutadania, Rajoy ofereix –amb Rubalcaba fent-li costat, i Rosa Díez fregant-se les mans a la distància– la cessió de la competència de referèndums (via 150.2) per a una consulta amb tres respostes: 'Quin futur vol per a Catalunya?: a) millor; b) igual com ara; c) pitjor.' En Navarro i en Duran celebren l'oferta de l'estat espanyol. Alguns altres polítics s'ho rumien mentre una gernació ocupa el parlament, entra al Palau de la Generalitat i declara la independència. La situació resultant es fa difícil de gestionar, però què hi farem!


Hipòtesi 2
L'estat espanyol activa els procediments jurídics per a inhabilitar el president Mas i els diputats sediciosos del parlament que han votat una moció amb els compromisos referents a la data de la consulta i la pregunta. Govern i parlament es mostren determinats a mantenir el compromís i a fer la consulta –compromís electoral–. La justícia espanyola no està per orgues i accelera un procés d'inhabilitacions i l'aplicació de la llei de partits per prohibir aquells que no es dobleguin. Comencen els judicis a l'Audiència i al Tribunal Suprem espanyols. Cada vegada que hi ha un judici, centenars de milers de catalans surten als carrers i places per protestar i mostrar la solidaritat amb els processats. El cas es va fent gran i com més va més mitjans de comunicació internacionals desplacen enviats especials per informar cada vespre de l'evolució dels processos judicials. La inhabilitació del president Mas desferma una cadena de pronunciaments de governs de tot el món que demanen la rectificació espanyola i l'autorització de fer un referèndum. La plaça de Sant Jaume amb prou feines si pot encabir cada vespre la multitud de ciutadans que s'hi concentren en silenci i amb espelmes. Les vetlles s'acaben fent simultàniament a la plaça de Sant Jaume i a la de Catalunya, i també davant centenars d'ajuntaments de tot el país.


Hipòtesi 3
Espanya es riu de l'acord entre els partits catalans perquè 'la independència és impossible i la consulta, també', però amenaça de suspendre l'autonomia en el moment de la convocatòria formal del referèndum. L'ANC convoca una gran mobilització a Brussel·les amb centenars de milers de catalans davant el parlament europeu i de la Comissió Europea. L'amenaça espanyola i la mobilització catalana criden l'atenció de les institucions europees, que forcen l'estat espanyol a negociar amb Catalunya la fórmula per a fer un referèndum d'autodeterminació. Els partits catalans que havien signat l'acord es comprometen a no cedir sobre la pregunta i, en canvi, accepten de centrar la negociació en la data. Espanya s'hi nega, però la pressió és tan forta que finalment proposa que el referèndum –que organitzaran ells mateixos i en faran el recompte– es faci el 2016, després de les eleccions espanyoles. La pilota és a la teulada dels catalans…


Hipòtesi 4
ERC posa per condició per a entrar al govern que CiU es comprometi a fer la consulta en forma de referèndum tant sí com no, al marge de la reacció de l'estat espanyol. CiU no s'hi avé perquè vol fer unes eleccions amb caràcter plebiscitari si l'estat no accepta o no tolera la consulta. ICV, per continuar en el pacte de la consulta, exigeix que si guanya el sí es faci una segona consulta perquè el poble digui si es vol federar amb Espanya o no. Els altres no ho accepten. La CUP demana el compromís dels partits majoritaris d'obrir un procés constituent amb assemblees als barris i als pobles i que es faci 'des de baix'. Les condicions d'uns i altres porten a una situació de desconfiança i de caos que allunya la consulta i qualsevol possibilitat d'independència. A Madrid seuen, observen i somriuen. S'acaben les reserves de crispetes de tot l'estat espanyol.


Aquestes quatre hipòtesis són resultat de les meves ganes d'imaginar. Les unes són molt fantasioses i les altres, impensables. En sóc completament conscient. No tinc pas voluntat d'endevinar el futur perquè estaria destinat a fer el ridícul. Com es diu en aquest casos, és molt difícil de preveure què pot passar a partir del moment que es concretin data de la consulta i pregunta. Tinc la sensació que serà el desencadenant d'una reacció que l'estat espanyol no improvisarà pas, perquè la té pensada i més o menys acordada entre forces, poders i institucions.


Per part nostra, hauríem de tenir un esquema amb totes les hipòtesis possibles –legals, polítiques, econòmiques i socials– i pensar quines serien les nostres sortides en cada cas. A més, tal com apunta la paradoxa de Poe, 'la saviesa hauria de tenir present tot allò que és imprevist'. La casuística del punt en què ens trobem és tan oberta i múltiple que, passi què passi, caldrà trobar la millor resposta en cada moment. El 2014 no serà un any fàcil per als catalans. Fins ara tot han estat declaracions d'intencions i amenaces. A partir del desembre, si els partits no fan el ridícul amb la pregunta, haurà arribat el moment dels fets i les sentències. Els dotze mesos vinents és quan ens guanyarem la llibertat o la desaparició com a poble.

Editorial