La gran absent

De les setze mil persones que van assistir a l'acte de l'ANC, divendres passat, al Palau Sant Jordi, no dec ser l'únic a haver-ne sortit amb un sentiment d'incompleció (que se'm perdoni aquest paraula una mica pedant). L'un rere l'altre, els oradors es van succeir i, amb energia i convicció, van anar desgranant motius en favor de la independència. Tots més indiscutibles els uns que els altres. Gairebé en cap moment, però, no es va parlar de la llengua catalana.

Ja fa mesos que, per aquí per allà, se sent aquesta mateixa queixa i, doncs, podria ser que aquest article semblés redundant. Però em sembla que val la pena de recordar-ho: és evident que fem la independència també per salvar la llengua catalana de la residualització a la qual la porta Espanya. Per què, doncs, alguns dels actors més importants d'aquest procés en parlen tan poc? Podria ser que aquest motiu fos tan sabut que ni calgués esmentar-lo? Més aviat es deu tractar de no obrir massa aviat la capsa dintre la qual s'ha desat la pregunta més delicada de totes: en una Catalunya independent, quin serà l'estatus de la llengua espanyola?

Potser és massa aviat per a parlar de quin serà aquest estatus. D'acord. Potser ara el que toca de debò és acabar de refer-nos de l'ensurt d'aquelles hòrrides setmanes de descontrol i treballar per mobilitzar de nou i de nou eixamplar el terreny social favorable a la independència. D'acord. Però de debò no podem dir i repetir que una de les missions principals d'un estat català serà de garantir la consolidació de la llengua catalana com a llengua primera del país? No crec que ningú a Catalunya, ni entre els independentistes ni entre els unionistes, no tingui cap dubte sobre el fet que una Catalunya independent tindria aquesta missió. Alguns poden creure que és una missió nefasta i fastigosa, però no crec que ningú pensi que és una missió il·lògica. I si és lògic que un país independent tingui com a missió principal garantir el lloc preeminent a la llengua pròpia, per què, doncs, sembla que aquesta qüestió sigui com impregnada d'un cert tabú?

És evident que en cap cas una Catalunya independent no podrà deixar de banda la llengua espanyola, però també és evident que hi ha una multiplicitat de maneres de fer-ho. Potser la societat catalana, per la influència històrica de les prohibicions vingudes d'Espanya, viu la qüestió lingüística de manera massa binària, gairebé com si una llengua només pogués ser oficial o prohibida. Al món, però, existeix una gran quantitat d'exemples intermediaris, que permeten de donar graus diferents de reconeixement oficial a una llengua. I si cap d'aquests no sembla poder aplicar-se a Catalunya, estic segur que la creativitat dels catalans farà que sapiguem inventar un nou model.

Sigui quin sigui el model que s'acabarà aplicant, em sembla raonable de dir que haurà de ser dissenyat, primer de tot, per especialistes de la qüestió, és a dir sociolingüistes. Trobo curiós com, en matèria lingüística, molts polítics pensen posseir prou coneixements per a proposar un model propi. Quan un govern decideix, per exemple, de construir un pantà, se suposa que primer de tot consulta especialistes en la matèria: hidròlegs, geòlegs, ambientalistes, arquitectes, etc. Ha de ser igual en matèria sociolingüística, o correm el perill que es proposin disbarats d'abast descomunal.

Mentrestant, però, no crec que sigui gaire raonable de fer com si aquesta qüestió no existís. Els castellanoparlants ja saben que Catalunya té el deure d'afavorir el català i han de saber que aquesta preferència no anirà contra ells ni contra la seva llengua. Que, al contrari, serà una oportunitat per a ells i els seus fills d'aprofitar l'ascensor social català. A mi m'hauria encantat que, divendres, al Palau Sant Jordi, hagués parlat Eduardo Reyes en nom de Súmate, i que ho hagués fet en espanyol. L'hauria aplaudit amb la mateixa gratitud que vaig sentir per la resta d'oradors. Potser una mica més i tot, perquè Súmate és un exemple excel·lent de com pot ser, en matèria lingüística, una Catalunya lliure: un país on ningú no hagi de renunciar a la seva llengua i on tothom sàpiga que amb el català com a llengua primera i llengua comuna el país sencer serà més cohesionat i, doncs, més fort.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

No podem dir i repetir que una de les missions principals d'un estat català serà de garantir la consolidació de la llengua catalana com a llengua primera del país?

Sigui quin sigui el model que s'acabarà aplicant, em sembla raonable de dir que haurà de ser dissenyat, primer de tot, per especialistes de la qüestió, és a dir sociolingüistes.