Quan ser 'indepe' era més fàcil

Abans era més fàcil de ser independentista a Catalunya. Abans, quan?, em replicarà algú amb tot el dret del món. Quan els independentistes eren perseguits al final d'una manifestació? Quan la majoria se'n fotia i molts militaven clandestinament? Quan els anaven a buscar a la porta de casa de matinada? Ja em replico jo mateixa. No, no em refereixo a això.

És evident que no era fàcil ser independentista fa trenta anys o quaranta, quan era un moviment petit que implicava una militància compromesa, sacrificada i perillosa. Que ho diguin als torturats el 1992. A la família de Gustau Muñoz, assassinat per la policia la Diada del 1978, quan tenia setze anys. A Núria Cadenes, que va passar quatre anys a la presó, i a tants altres presoners polítics. Que recordin Lluís Maria Xirinacs, que va assumir totes les conseqüències de romandre ferm en defensa de la llibertat. No, no era fàcil de ser independentista en un context de posttransició imposada. Hi havia tortures, empresonaments, fitxes policíaques, persecucions, morts.

Avui les tornes han canviat, tot i que és cert que encara no és fàcil. Ningú no va dir que ho seria. Van començar a canviar a Arenys de Munt i els qui fa vint anys encapçalaven l'independentisme avui ho veuen més a tocar que mai. Els qui sortien amb estelades al Fossar de les Moreres, els qui exigien el català a Europa, els qui protestaven contra les forces d'ocupació i els qui rebien els garrots, veuen els seus fruits, perquè sense tot aquell passat probablement no seríem on som. L'independentisme s'ha tornat 'mainstream', i tenim al davant una oportunitat única, treballada amb suor, que no podem deixar passar. A això em refereixo quan dic que era més fàcil abans, quan l'independentisme era un moviment minoritari que anava a la contra de tot. En certa manera, l'independentisme ha sortit de la seva 'zona de confort', tot i que aquelles dècades de final del segle XX no ho van ser gens, de confortables. I em cenyeixo al Principat de Catalunya, perquè el context polític i social és diferent que a la resta dels Països Catalans.

Ho tenim més a prop que mai i això vol dir assumir una gran responsabilitat política, cosa que de vegades també implica haver de menjar-se contradiccions. Aquella esquerra independentista, avui representada al parlament per la CUP, ha sabut assumir-la fins avui: només cal llegir els elogis que va rebre quan la consulta (perdó, procés participatiu) semblava que se n'anava en orris. Però no, no és gens fàcil. Saber estar a l'altura del moment històric també vol dir empassar-se situacions incòmodes, com pot ser per a algú que va rebre cops de porra en el desallotjament de la plaça de Catalunya seure al costat del conseller d'Interior. Vol dir que per una banda els retreguin de posar bastons a les rodes per tots els peròs i sís crítics i, per una altra, els acusin de donar corda a CiU i al govern de les retallades. Si abans era més fàcil és només perquè no hi havia aquesta responsabilitat històrica damunt la taula.

bel.zaballa@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Ho tenim més a tocar que mai i això vol dir assumir una gran responsabilitat política, cosa que de vegades també implica haver d'empassar-se contradiccions.