Opinió
-
De 1789 a 2014: els punts de no-retorn
Joan-Lluís Lluís
13.10.2014
-
Morir en mans d'una dona
Andreu Barnils
12.10.2014
-
Carta a Kobanê
Xavi Sarrià
10.10.2014
-
Trenta dies que faran tremolar Catalunya
Pere Cardús
09.10.2014
-
Confiança.SÍ - Confiança.NO
Marta Rojals
07.10.2014
-
S’ha acabat el temps del diàleg… que mai no ha existit
Oriol Izquierdo
06.10.2014
-
Dies de glòria i dies de fúria
Andreu Barnils
05.10.2014
-
Valencià en perill d’extinció
Xavi Sarrià
03.10.2014
-
Mirar el futur de cara i dir-li bon dia
Pere Cardús
02.10.2014
-
El desadoctrinador que ens desadoctrini...
Marta Rojals
30.09.2014
-
Defensors del sistema
Joan-Lluís Lluís
29.09.2014
-
Moltes gràcies, president
Andreu Barnils
28.09.2014
-
Tombarem el TIL
Xavi Sarrià
26.09.2014
Joan-Lluís Lluís
08.01.2015
El meu amic Charlie
Era molt avorrit, ser adolescent a Perpinyà al final del regnat de Valéry Giscard d'Estaing. El procés d'esvaïment de les esperances del 68 ja havia avançat prou i estàvem tan afamats que vam celebrar l'elecció de François Mitterrand, el 1981, com una revolució dels clavells. Quanta misèria, ja ho veieu. França ensopia i França m'hauria estabornit del tot sense els llampecs furibunds, llibertaris i setmanals de Charlie Hebdo. Era aquella intransigència a l'hora de no respectar cap institució, és clar. Era aquell humor a l'encop intrèpid, perspicaç i groller, és clar. I era també la intel·ligència sorneguera i modesta. Amb Charlie Hebdo vaig aprendre a quin punt la irreverència pot ser una font de fruïció, però també com és imperatiu que sigui acompanyada de molta saviesa. Mentre començava a allunyar-me de França i dels francesos, alguns dels meus herois, els àngels negres de Charlie, s'anomenaven François Cavanna (brillantíssim editorialista), Pierre Desproges, Reiser, Cabu, Wolinski... Noms desconeguts a Catalunya llevat --des d'ahir, una mica-- dels dos darrers. Assassinats amb deu persones més.
De tota la generació del dibuix humorístic del 68, eren els dos darrers supervivents encara en actiu. I, de tots, eren els més pacífics, els més tendres. Fa més de quaranta anys que en veig passar, per aquí per allà, els dibuixos, dibuixos per a infants (bé cal menjar...) i, sobretot, dibuixos polítics, amb l'eix de l'antimilitarisme per Cabu i el de l'alliberament sexual (molt sexual) per Wolinski.
Però ja no sóc seguidor de Charlie Hebdo. Quan va desaparèixer, el 1981, vaig pensar, com molts, que no havia sabut resistir a la dosi suplementària d'ensopiment injectada per Mitterrand, però quan va tornar a néixer, el 1992, ben aviat vaig adonar-me que no podria ser-li fidel. De fet, més aviat vaig pensar que era ell qui ja no m'era fidel. Tot i tornar a aparèixer amb un equip de dibuixants i periodistes la meitat del qual era de l'antiga redacció, el to havia canviat. La culpa era, potser, de Philippe Val, l'artífex de la renaixença del setmanari (i que, més tard, acabà essent sarkozista...) que va donar al setmanari un to alliçonador sovint desagradable. Sempre d'extrema esquerra, però més moralista que no llibertari i aviat francament jacobí. En aquest segon període, alguns articles i dibuixos sobre processos d'independència o reivindicacions lingüístiques haurien pogut ser aprovats a ulls clucs pel Front National. Sí, a vegades Charlie m'ha decebut terriblement. Per això, des de fa uns quants anys, tan sols m'autoritzo a mirar-ne les portades. I és molt frustrant. Amb les portades, però, tan sols amb les portades, n'hi ha prou per a tenir una idea del coratge d'aquest equip de periodistes que ha declarat la guerra de l'humor i del sarcasme al fanatisme religiós i que no ha cedit ni a les amenaces ni als atemptats.
Els supervivents de la redacció afirmen que dimecres vinent Charlie Hebdo serà a la venda. No en tinc cap dubte. I la portada serà per a riure's dels seus morts, i dels qui els hauran vetllats.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015