Opinió

 

<17/88>

Xavi Sarrià

19.12.2014

La vella estratègia del conflicte lingüístic

Atenció: la Generalitat Valenciana és favorable a les consultes populars. Sembla un titular del Mundo Today, però no ho és. Avui en fan una per a escollir el model lingüístic en què s'estudiarà a l'escola. Suposadament, és clar. Perquè ni queda clara la pregunta, ni hi haurà recompte de vots —perquè és telemàtica—, ni s'ha marcat un mínim de participació. Quin despropòsit. Després de retallar i degradar l'ensenyament públic fins al límit, després d'anys i anys de tenir els alumnes estudiant en barracots, després de liquidar desenes d'unitats escolars, després de deixar sense feina centenars d'interins, després de forçar a l'exili milers de treballadors de l'educació, després de suprimir els plans d'ensenyament en llengua pròpia, després d'esclafar qualsevol crítica a la llei Wert, ara tenen el cinisme de dir que volen consultar les famílies.


No els serà gens fàcil. L'oposició al desficaci és molt forta. Entitats com Escola Valenciana o la principal confederació d'associacions de mares i pares han fet una crida a no participar-hi. Normal. És una vergonya que els més grans enemics del diàleg, ara es vulguen disfressar de demòcrates imposant una consulta que vol augmentar la identificació entre ‘valencià' i ‘problema'. Una consulta que juga a confondre els conceptes, de la qual no han donat gaire informació i que ni tan sols és vinculant, entre més raons perquè les preferències de llengües ja es van expressar en la pre-matrícula. Un procés que ja va contra la llengua minoritzada i que, a més, cada any deixa milers d'alumnes sense poder estudiar en valencià perquè la Generalitat no n'ofereix prou places. D'això no se'n queixen, és clar. Sinó que, a sobre, s'escuden en una consulta sense cap garantia per mirar de justificar les intencions privatitzadores i uniformadores de sempre.


La raó de l'hostilitat és senzilla. Són conscients que, acabat el franquisme, la primera democratització de l'ensenyament públic ha canviat moltes mentalitats al País Valencià. I que, malgrat totes les ombres i els entrebancs, ha anat sembrant llavors de coneixement entre el jovent. L'altre dia m'ho recordava un bon amic que fou adolescent a principi dels anys noranta a València. 'Saps que no sabia que es parlava valencià fins que no m'ho van ensenyar a l'institut? Tot i que allí tampoc no el parlava ningú. Només era una assignatura.' Aquesta és la realitat a què alguns voldrien tornar. Però no ho diuen obertament, és clar. Prefereixen escampar la confusió, dividir la gent i criminalitzar els qui pensen d'una manera diferent. És la vella estratègia que va començar la UCD i que tan bons resultats els va donar. Però ara ja no som als anys setanta. L'escola ha servit d'antídot contra la demagògia. I la societat valenciana cada vegada està més farta dels qui camuflen les vergonyes atiant conflictes allà on no n'hi ha.

Editorial