El cafè pendent d'Obama amb Van Rompuy

'Les nacions més grans no haurien de poder intimidar les petites; la gent hauria de poder triar el seu futur. És una veritat simple, però ha de ser defensada.' Quina obvietat, oi, amics? Ho és. Una idea com aquesta hauria de ser tan elemental que dir-la hauria de fer una certa vergonya. Però a hores d'ara sentir aquesta frase de boca de qui l'ha dita és un plaer reservat per a poques ocasions i que cal assaborir amb delectança. Barack Obama va arribar amb un cabàs de promeses al punt més alt de la política mundial, la presidència dels Estats Units, i després la cosa ha anat com ha anat. Va rebre el premi Nobel de la pau abans d'haver demostrat res i, vist amb el pas del temps, és evident que la decisió va ser precipitada. De fet, l'hi van donar més pel fet de ser qui és --el primer president negre dels EUA-- que no per haver fet res concret.

Bé, deixem estar el balanç del senyor Obama --que no em pertoca a mi de fer-lo-- i tornem a la frase elemental. Sí, la gent hauria de poder triar el seu futur. Senyor Obama, podria parlar uns quants minuts amb el senyor Van Rompuy? Convidi'l a fer un cafè al despatx oval i li repeteix aquesta frase que va dir ahir a les Nacions Unides. Si cal li n'enviem una traducció al neerlandès perquè no hi hagi cap dubte d'interpretació. Sap què va dir ell abans-d'ahir? No s'ho creurà, que algú amb un càrrec polític tan destacat, en ple segle XXI, pugui dir una cosa com aquesta. Però és ben cert. Miri què va dir: 'La democràcia no pot servir per a canviar fronteres.'

Què diu? No! No ho va dir per riure, no. El senyor Van Rompuy, un flamenc que encara és president del Consell Europeu, ho va dir seriosament. I a hores d'ara encara no ha dimitit! De debò! No s'ho cregui, si no vol, però la cosa ha quedat així. I tots tan tranquils! Hi ha dues opcions: o bé el senyor president del Consell Europeu pensa que les fronteres no es poden canviar mai pels segles dels segles, o bé considera que cal canviar-les a trets. El professor Carles Boix, que és qui va fer la pregunta que va desembocar en aquesta frase en una visita de Van Rompuy a la Universitat de Princeton, em va dir ahir que l'home no és pas partidari de l'opció violenta. En veient el to i les maneres del senyor president, ja m'ho imaginava que devia ser un home de pau. Però aleshores tan sols hi havia una interpretació possible de les seves paraules, una interpretació que jo em resisteixo a creure.

Si el senyor Van Rompuy és un home de pau i no és favorable a l'ús de la violència com a fórmula per a prendre decisions, i si el senyor Van Rompuy considera que la democràcia no és el camí per a canviar fronteres si aquesta és la voluntat majoritària d'una nació, ja em direu com va la cosa! De debò que el senyor president europeu vol dir que totes aquelles fronteres que s'han dibuixat a les urnes han de desfer-se i tornar a l'estat anterior? Oi que no? No pot ser cert. Us imagineu aquest home com devia passar el 18 de setembre? Quin turment! Quin suplici! Devia notar una punxada per cada papereta que entrava a les urnes escoceses. Us l'imagineu, pobret, arraulit de tan sofriment en un racó del seu despatx? Quina injustícia! Quina crueltat, aquests escocesos i britànics! Com se'ls va acudir de pretendre decidir una frontera per vies democràtiques?

Senyor Obama, li faria res de fer aquest cafè pendent amb el senyor Van Rompuy? Sí, ja ho sabem que el problema és nostre, però ni que sigui per a justificar una miqueta més el premi que li van donar, podria fer-nos aquest favor? No cal gran cosa. Tan sols repeteixi això que va dir ahir: 'Les nacions més grans no haurien de poder intimidar les petites; la gent hauria de poder triar el seu futur. És una veritat simple, però ha de ser defensada.' A veure si ell li respon que 'la democràcia no pot servir per a canviar fronteres' o es limita a dir-li que el cafè que li han servit és molt bo. Alguns moments li asseguro, senyor Obama, que penso a promoure una campanya per a evitar l'adhesió de Catalunya com a nou estat de la UE i demanar de poder ser la cinquanta-unena estrella de la seva bandera. La idea seria treure-la de l'estelada un cop siguem lliures i posar-la al costat de les cinquanta que ja hi tenen. No han somniat mai a tenir ports a la mar Mediterrània?

perecardus@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

De debò que el senyor president europeu vol dir que totes aquelles fronteres que s'han dibuixat a les urnes han de desfer-se i tornar a l'estat anterior?

Alguns moments penso a promoure una campanya per a evitar l'adhesió de Catalunya com a nou estat de la UE i demanar de poder ser la cinquanta-unena estrella de la bandera nord-americana.