Opinió

 

<17/88>

Andreu Barnils

21.09.2014

Alcohol i derrota

Men?ame
 

Recordaré temps la catifa amb els colors de la Union Jack que l'escocès Gavin tenia a casa. Tot un 'tory', el paio. La catifa, molt neta, no la podies trepitjar perquè s'allargava sota la taula baixa de l'ampli menjador. Gavin, com diuen en anglès, 'works in finance' i el vam conèixer en un pub escocès dijous passat, la nit de la derrota. El sí va perdre. Enquestes 1 – Il·lusió 0. Quan el pub va tancar a les dotze, vam agafar un taxi de sis places, dos escocesos, i quatre catalans, fins a un bar que no tancava fins a les tres de la matinada. I la llarga nit la vam acabar a casa seva, que era davant per davant. Uns quinze, érem, i semblàvem un acudit: escocesos, quebequesos i catalans. Quin paio, en Gavin. Va fer pujar a casa seva catorze persones. Dotze del sí i dues del no. D'això se'n diu ser un 'gentleman'. O només volia, més que guanyar, veure perdre? Déu sabrà.


Jo només sé que va ser un hoste magnífic i fins a les set del matí ens hi vam estar. El gran discurs de David Cameron des de Downing Street per la BBC, i un esmorzar amb bacon i formatge i embotits va ser el darrer gest de l'amfitrió. Aquell moment també el recordaré.


La seva derrota, de totes les derrotes, és la més difícil de veure. Primer, perquè és una derrota menor. Però hi és. La derrota de Gavin és que el Sí només han triomfat entre els votants de la tercera edat. Doncs amb això n'han tingut prou. 'Deu ser qüestió, doncs, d'esperar uns quants anys. Tornar-ho a preguntar. I aquesta vegada, quan molts ja no hi siguin, guanyar. Un 45% de No són molts' Això va dir en Gavin aquella nit, ell que només té trenta anys, i tant per viure. Ell calcula un segon referèndum d'ací a quinze anys. No el vaig veure pas gens eufòric. Molt alegre, sí. D'Escòcia, me n'emporto el preciós sentit democràtic dels unionistes escocesos i un llibre sobre els guanyadors del referèndum, The Establishment de Londres, escrit per Owen Jones.


Recordaré temps l'home que em va tocar al costat de la barra d'un cèntric pub l'endemà de la derrota. Callat, mirava fit a fit la paret i només de tant en tant deixava anar aquesta frase: 'I'm so fucking sad.' D'uns cinquanta anys, passaven uns minuts i hi tornava. 'Im so fucking sad.' De fons, i en silenci, es veia per la televisió com Alex Salmond anunciava que dimitia de primer ministre i president de l'SNP. La meva imatge de la derrota, aquí dalt, ha estat aquesta. Dins un pub tothom trist, ningú plorant, i molt silenci.


Recordaré temps en Matt i la Chris a les hores petites en un dels parcs de Leith. Divendres, la nit de l'endemà, en Matt, que és de Glasgow, va anar a parar no sé com al parc de sota el pis on m'estava, bevent jo també les penes amb en Roger i la Queralt a la una de la matinada asseguts en un parc. Trist, molt trist estava en Matt, un noi de vint-i-sis anys. Però molt, eh. Va acabar, borratxo d'alcohol i maria, recitant Robert Burns, poeta nacional a Escòcia, en anglès. Concretament, 'The Jolly Beggars: See the Smoking Bowl Before us': 'A fig for those by law protected!, Liberty's a glorious feast!, Courts for Cowards were erected, Churches built to please the Priest.'


Recordaré temps una etiqueta en una llibreria de Princes Street. Era damunt un exemplar d'un 'Quixot': 'Una de les grans novel·les de la literatura. Molt poc llegida actualment.' Ni amb els clàssics no triomfa Espanya, i mira que en té de bons. Doncs si el 'Quixot' no es ven a Edimburg, Rajoy encara menys. Ni begut d'alcohol no se'l comencen a creure. A cap dels unionistes amb qui he parlat no li sembla bé la seva posició. I l'endemà que els anglesos deixessin votar els escocesos van aparèixer les opinions al New York Times contra la negativa de Rajoy a deixar votar els catalans. Poca broma. Escòcia, en fi, també és una derrota per a Rajoy i els seus molins de vent.

andreu.barnils@partal.cat

Men?ame
 

Editorial