'¿Al perro le habláis en catalán?'

Aquests dies hom recorda paraules de Suárez en plenes facultats, com ara: 'Trobi'm [...] professors que puguin ensenyar la química nuclear en basc o en català. Siguem seriosos...' Li havien demanat si no veuríem un batxillerat en català o èuscar, una pregunta que va qualificar de 'ximple', però que va tenir la deferència de contestar. Doncs bé, aquesta mena de supremacisme ha aconseguit grans fites, com ara que la meva àvia parli a un gos en castellà (i no precisament sobre química nuclear).

No faig broma, i que se m'entengui el generalisme: que un català canviï al castellà per amanyagar el gos d'uns amos castellans és un premi daurat per segles d'humiliació lingüística. Els de l'escola Suárez orgasmarien en vista d'aquesta mostra suprema de rebaixament, si no fos perquè, com els mateixos rebaixats, l'assumeixen com una transformació normal, lògica, de sentit comú. Perquè... com ens hauria d'entendre mai un gos en català --maco que ets, que ets maaaco--, si els seus amos tampoc no l'entenen? Els gossos també han de ser tractats amb respecte i educació.

Com a exemple invers, recorro a l'anècdota d'un conegut personatge català de la cultura: es veu que tenia a dinar el secretari general de Comissions Obreres d'Espanya i la seua dona, i a l'hora de l'àpat, el convidat, veient que els amfitrions s'adreçaven al gos en aquell soroll inferior al lladruc, els va etzibar: '¿Al perro le habláis en catalán?' Sí, és increïble que tot un secretari general, viatjat i cultivat, no hagi sentit dir mai que a Catalunya els gossos són bilingües. (*)

La pregunta els sonarà a molts catalans que van per Espanya, de quan els enganxen xerrant amb els seus xiquets: '¿A los niños les habláis en catalán?' Perquè els nanos, com els quissos, han d'aprendre idiomes útils, idiomes de debò: la prova és que si els portes a l'escola alemanya --sitz, platz, fuss!-- podràs passejar-los per la Castellana sense que ningú t'hagi de cridar l'atenció. En canvi, la insistència en els folclorismes t'exposa que sempre, sempre, un superior o altre t'hagi de recordar com n'ets, de lingüísticament prescindible, substituïble i extingible, si l'idioma que t'han dat tos pares o que has triat per viure no és digne ni per al teu gos.

En fi: ser xenòfob demana això: vigilància, constància i repressió, i la deriva secessionista obliga encara més a intensificar les actuacions. Vegem-ne algunes d'exemplars i recents, que resumeixo molt: una munió de fotògrafs espanyols han hagut d'exigir a Google que retirés un anunci perquè hi sortia una dona parlant català; una jutgessa canària ha hagut d'apartar una xiqueta de la seua mare perquè, entre més maltractaments, l'escolaritzava a Catalunya en català; una cantant que sap idiomes ha hagut de ser titllada en massa de subnormal, fastigosa i retardada perquè cantava en... Sí, ho heu endevinat: no és la que representarà Espanya a Eurovisió amb el castellaníssim tema 'Dancing in the rain'.

(*) L'article original situava l'anècdota del dinar en la família de Vázquez Montalbán, segons unes declaracions que l'autora va recollir d'una entrevista radiofònica. Arran d'això, el lector Joan Manuel Caballero ens fa arribar la versió que aquest dinar va passar a casa d'en Pere Portabella, i que l'autor de la frase va ser Antonio Gutiérrez, aleshores secretari general de CCOO.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Ser xenòfob demana això: vigilància, constància i repressió, i la deriva secessionista obliga encara més a intensificar les actuacions.