Opinió

 

<17/88>

Marta Rojals

02.12.2013

Enganyar la gana

La campanya 'El gran recapte' del Banc dels Aliments ha batut el propi rècord amb més de 3.000 tones de menjar recollides en dos dies, amb la qual cosa molts catalans hem experimentat un any més aquella sensació tan difícil de descriure que és que ens n'alegrem, però alhora no ens n'alegrem, perquè no n'hi ha per a alegrar-nos que ens n'haguem d'alegrar. Segur que ja m'enteneu.


Sigui com vulgui, quan hi ha tanta gent que passa gana, preocupar-nos per allò que sentim o deixem de sentir els qui podem menjar és lleig. Perquè va així, això, oi? Sí, va així. I tan així va, que tot allò que llegireu a continuació no serà lleig, no: serà monstruós. Però només me'n disculparé una vegada, que és ara: demano disculpes pel fet de preocupar-me sobre què senten i deixen de sentir els qui poden menjar en un país on cada dia hi ha més gent que passa gana. Ja ho he dit.


Em refereixo a què sentim els qui no tenim clar d'entrada si ens hem d'alegrar o no d'un rècord de recapte del Banc dels Aliments. Els qui tenim la contrarietat de no saber si, donat el cas, convidaríem el veí que no té feina a dinar a casa, que on en mengen dos en mengen tres. Els qui, induïts a sentir tot això, comencem a creure'ns que som afortunats de tenir un plat a taula. I ara ve la indignació: però quina classe de trampa és, aquesta? Poder menjar cada dia no és pas cap privilegi, ni cap sort. Això és una ensarronada.


La injustícia que hi hagi gent que passi gana no pot ser l'excusa per a una resignació de tal magnitud. Si caiem en la trampa de creure'ns afortunats perquè no ens cal recórrer al Banc dels Aliments, acabarem sentint-nos culpables de cada mos que fem, i aquí freno, perquè ja sóc on volia arribar: qui se sent culpable de poder menjar, encara se'n sentirà més de poder menjar bé. Menjar bé ho considerarem un luxe. I els luxes no són benvistos al costat de la necessitat. I, ves per on, ja hem tancat el cercle.


Ara portarem la teoria a la taula, que s'entendrà més: en una situació crítica com l'actual, fins a quin punt hem d'insistir, per exemple, en el benestar de les bèsties a les granges, en les seves deportacions, en el sacrifici, quan embotint-les en calaixos et surt el pernil a un euro i a cinquanta cèntims la mitja dotzena d'ous? Fins a quin punt hem d'afavorir l'agricultura sostenible, les petites explotacions, la producció de proximitat, si a l'altre cap de món les mandarines van regalades i amb el transport inclòs les tens a meitat de preu? La moral de la gana va fent forat: hi ha gana, hi ha gana, la gana ho justifica tot, mentre els senyors que rebenten preus reben el premi de la nostra compra, i la nostra compra incentiva els pitjors models de producció. És així com es tanca el cercle.


Mentre estem encallats en què ha de ser primer, si l'ou o la gallina, no dubtarem a portar una garrafa d'oli del Mercadona al Banc dels Aliments. L'esperit crític ja ha estat ensinistrat per obeir la instrucció més bàsica: primer, la supervivència. Qui gosa portar-hi la contra? Potser ens començarem a conscienciar dels models de producció quan ens toqui de contribuir al Banc de l'Energia Elèctrica, o al de l'Aigua Potable. Perquè tenir fred, com tenir set, com tenir gana, també paralitza. Ens fa dèbils, purs supervivents. I és quan som més vulnerables que caiem en aquesta trampa conformista. Jo rai, que puc anar al súper. Jo rai, que tinc aigua. Jo rai, que, quan em dutxo, puc encendre un calefactor. Quina sobirana trampa.

Editorial