Mai més pal de paller

L'historiador Toni Soler va escriure fa poc un article, on especulava sobre el futur sistema de partits a partir de la darrera enquesta del CEO. La peça, titulada 'Líder sòlid, líder líquid'(1) especulava amb la següent idea: durant els propers anys viurem sota el mateix model actual de partits, conegut amb el nom de pal de paller. És a dir, un gran partit majoritari i la resta, formacions petites fent de satèl·lit. Però si fins a dia d'avui el pal de paller ha estat CiU, doncs segons Toni Soler el proper pal de paller podria ser ERC, que engoliria les restes del naufragi de CDC. Segons Soler, doncs, repetirem el mateix model, però amb noms diferents. Pal de paller igual. Però enlloc de CiU, ERC.

L'article em va fer pensar i em va despertar la imaginació: què passarà, no properament, sinó un cop siguem una nació lliure? Seguirem tenint un model de partits basats en el pal de paller? L'especulació em porta a dir que no, que afortunadament en una Catalunya lliure deixarem enrere, per sempre més i per fi, el per mi molest model pal de paller.

Jo trobo molt lògic que fins a dia d'avui el model hagi estat aquest. Som una nació sotmesa, i tothom saps que si van units, els esclaus és més fàcil que vencin l'amo. Per això CiU no ha baixat mai del milió de vots a les eleccions catalanes. Ni tan solament a les darreres. CiU ha estat un partit monstre que ha deixat molt enrere la resta de partits. És el que en diuen pal de paller: atrau a la gran majoria i no té rival. El concert per la llibertat d'ahir va ser un altra mostra del model actual. Tots els esclaus junts contra l'amo. Fora diferències, i a sumar. Ho trobo lògic, intel·ligent i natural de fer. Dit això, però, un cop l'amo desapareix de l'escenari, un cop Espanya ja no ens mana, un cop som independents, doncs aleshores adéu pal de paller. Almenys això és el que sembla que hagi passat a d'altres llocs del món.

Mirem, per exemple, què va passar als Estats Units d'Amèrica. Els EUA es van declarar independents el 1776. Dècades després, un cop els anglesos ja no pintaven res, doncs guerra civil. Irlanda va declarar la independència als anys vint del segle XX. Immediatament després, guerra civil. Algèria va declarar la independència el 1962. Trenta anys després, guerra civil. Són múltiples els exemples que ens mostren el mateix: els esclaus van units al voltant d'un pal de paller fins el dia que es desfan de l'amo. Un cop sense amo, exerceixen per fi la llibertat i tothom hi diu la seva. I diuen la seva fins el punt que esclaten guerres civils en alguns casos.

Esclatarà una guerra civil catalana un cop lliures? Rotundament no. Vaja, no crec. Però sí crec que es crearan, més que mai, dos grans blocs. Molt igualats i molt enfrontats. Res de pal de paller. Rivals. I tampoc res de concerts com el d'ahir. Per exemple, jo crec que ens dividirem (de fet ho estem fent, i molt profundament) en la manera com veiem el capitalisme. Per alguns, aquest és un sistema criminal que mata la classe mitja com va fer amb la classe baixa: sense compassió. Pels altres, el capitalisme és el millor sistema que hi ha i l'únic que ha permès la classe mitja. En fi, són dues visions totalment oposades. (Per cert, qui no vegi que l'anticapitalisme puja a Catalunya que es miri l'enquesta del CEO. Entre els votants més joves la CUP és segona força). En fi, en aquest camp hi haurà molta rivalitat entre nosaltres. I com això, ens dividirem sanament en tot: el model sanitari, el model escolar, el model bancari, el model de societat. Tot això ens dividirà profundament i més que mai. Un cop lliures no hi haurà pal de paller que aconsegueixi unir-ho, tot això. Per això més val gaudir ara d'aquests concerts d'unió i harmonia total perquè, en el futur, diria que no n'hi haurà gaires més.

Així ho veig jo: en una Catalunya independent deixarem enrere el model pal de paller i viurem una sana divisió entre dos blocs enfrontadíssims. Ens semblarà una cosa nova, però és tan antiga com ho són els nyerros i els cadells. La divisió la farem, espero, desitjo i crec, com fem el procés d'independència: sense sang, sense violència, però de manera rotunda i radical. Per fi (oh sí!) podrem tirar-nos els plats pel cap entre nosaltres com fan totes les nacions del món. Deixarem, per fi, de perdonar-nos la vida entre nosaltres. I el Camp Nou només s'omplirà en unió i harmonia quan hi hagi un concert per ajudar a les víctimes d'algun desastre natural. Jo ja m'imagino el diàleg entre dos dels assitents: 'Home tu! L'última vegada que ens vam veure, el desastre es deia Espanya'.

andreu.barnils@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Més val gaudir ara d'aquests concerts al Camp Nou plens d'unió i harmonia total perquè, en el futur, diria que no n'hi haurà gaires més.