Opinió

 

<17/88>

Andreu Barnils

14.04.2013

The Witch is dead

Men?ame
 

Quan no ens respectem els morts els uns als altres senyal que la divisió és profunda. Molt profunda. No cal ser gaire llest per veure que això ha passat amb Margaret Thatcher. Poc després de morir a l'Hotel Ritz apareixia aquesta pintada a les parets d'Irlanda del Nord: 'Iron Lady? Rust in peace.' De fet, s'han fet festes per celebrar-ne la mort i són múltiples les cançons que animen a ballar d'alegria: Ding Dong! The Witch is dead, cançó infantil convertida en himne anti-Thatcher, i la punk Maggie you cunt, en són exemples destacats. La proposta del cineasta Ken Loach de privatitzar l'enterrament de Thatcher ('ella ho voldria') n'és un colofó. Sí, Thatcher és odiada fins més enllà de la mort i jo no descarto aldarulls aquest dimecres, dia de l'enterrament.


Aquí a Nova York vaig voler anar al Brecht Forum, un dels pocs centres marxistes que he trobat a Manhattan. Vaig suposar que el ponent, l'economista Richard Wolff, no tan solament parlaria d'ella sinó que en parlaria amb intel·ligència i punyent sentit de l'humor. Efectivament:


'Avui parlarem de Margaret Thatcher encara que no li guardem un minut de silenci.' Els somriures van recórrer el saló principal de la sala, plena a vessar de blancs de classe mitjana. 'Us parlaré d'ella a través d'una cita que m'ha enviat un amic. La frase de Thatcher diu així: El problema del socialisme és que aviat se li acaben els diners dels altres.' Murmuris entre el públic i, no en tinc cap dubte, rialla franca d'un lector d'aquest article que, ara mateix, deu haver dit 'Quanta raó tenia la Thatcher!'. A tu, lector de la rialla, et dedico aquest article. Pel què fa al públic, em va impressionar de veure edats tant barrejades. Allà dins hi havia des de joves tatuats de divuit anys fins a precioses àvies amb caminadors que s'obrien pas entre la gent. La crisi desperta interès i consciències. Ja fa temps que passa. El diccionari anglès Merriam-Webster, consultat per milions de persones, va anunciar aquest Nadal quines eren les paraules més cercades durant l'any 2012: 'socialisme' i 'capitalisme'. No ens ha d'estranyar, doncs, que la sala fos plena.


'Quedem-nos amb la idea: els diners dels altres. Així veia Thatcher el socialisme. Com algú a qui s'acaben els diners dels altres. Avui, amics, m'agradaria explicar-vos la manera com funcionen els bancs capitalistes que ella defensava. Preparats? Els bancs privats funcionen ... amb els diners dels altres!' I aquí la rialla va ser general. 'Això que us explicaré ara no és gens complicat. Els bancs aconsegueixen diners de tres maneres. Primer, inversors. Els inversors, en canvi de posar-hi diners, voldran part dels beneficis que faci el banc. En segon lloc, demanant-los a creditors, que n'esperen un retorn amb interessos. I, finalment, la tercera manera d'aconseguir diners és a través dels dipositants. Els xai..., perdó, la gent com vosaltres que posa diners al banc. Les nòmines i coses per l'estil. Per què posen els diners al banc els dipositants? Això us encantarà: per seguretat. Ha ha ha! En fi: els bancs aconsegueixen diners de tres maneres: inversors, creditors i dipositants.'


'Ara els bancs agafen aquests diners dels altres i bàsicament els deixen a particulars, a empreses i governs. El banc només farà negoci si els interessos que cobra per haver deixat diners són més rendibles que no els interessos que ha de pagar. Fàcil. El sistema bancari és tan fàcil com això. Per aquí demano diners als altres a baix interès. Per allà deixo diners als altres a interès més alt.'


No crec recordar que Wolff insultés en cap moment la senyora Thatcher. Simplement, la va desmuntar: 'La causa de la crisi ha estat, bàsicament, que els bancs han perdut els diners dels altres. Ho repetiré: els bancs han perdut els  diners dels altres. Tercer cop: els bancs han perdut ...(més rialles a la sala). Van agafar diners dels altres i van invertir-los malament en negocis ruïnosos, o van deixar diners a pobres de solemnitat. La qüestió és que van perdre els diners que els havien deixat. Caixa buida. Que ningú no s'enganyi: aquest és un risc habitual dels bancs. És feina seva saber a qui deixen diners! Què passa quan els bancs no poden tornar els diners que els han deixat? Per comprendre en quin món vivim només cal veure la solució que s'hi ha trobat. Els bancs, en comptes de declarar-se en fallida, i desaparèixer (com diuen les regles del lliure mercat) han anat a parlar amb els governs i els han dit això: "L'he espifiada. No puc tornar els diners. Però sàpigues que si jo caic, tu també caus. Si jo no puc tornar els diners, grans empreses cauran, grans inversors cauran, la gent perdrà la feina, i a tu no et votaran més. O sia que dóna'm els diners si no vols caure tu també. Rescata'm o et moriràs!" Ha ha ha!'


I això han hagut de fer els governs. Tots han hagut de trobar, com fos, diners per donar als bancs. Ha passat als EUA, a Espanya, a Xipre, a tot arreu. És a dir, quan els bancs perden diners dels altres, la solució és aconseguir més diners dels altres (a través del xantatge al govern) per poder continuar perdent diners dels altres.


Amics, se'ns pixen a la cara i la Maggie diu que plou. La importància de la senyora Thatcher ha estat enorme i ha estat aquesta: que la gent, mullada de pixum a la cara, digui: 'Mira, sí, plou!' La seva ha estat una victòria ideològica que fa trenta anys que dura. La cosa ha arrelat i tot just ara despertem. Jo no tinc cap dubte que el seu enterrament, per molt que digui Ken Loach, es pagarà amb els diners... dels altres. Concretament, amb els impostos. El president britànic, David Cameron ja ha anunciat que serà un funeral d'estat, pagat per l'estat, sense dir-ne funeral d'estat. Mira, plou! Això sí, els seus partidaris, la legió dels seus partidaris, continuaran insistint que ella va morir a l'Hotel Ritz, perquè Thatcher era una dona que mai, però mai de mai de la vida, hauria potinejat els diners dels altres com fan els socialistes.



andreu.barnils@partal.cat

Men?ame
 

Editorial