Pandèmia

Van dir que no podríem eixir de casa, que ens hauríem de proveir de mascaretes i vigilar de reüll amics i familiars. Van tancar escoles, van retenir persones en hotels i van dreçar controls de seguretat per mesurar la temperatura corporal als aeroports mentre transmetien imatges apocalíptiques de ciutats superpoblades, i llunyanes, preses de pànic i desconcert. Van afirmar que aquell virus era tan nou i perillós que havien de declarar el grau màxim d’alerta sanitària mundial: la pandèmia. I sí, ho hem de reconèixer, ens ho vam creure. I vam passar por. Però ara que hem comprovat a casa nostra i en carn pròpia que tot allò era un bluf sensacional, et demanes: com és possible que ens espantaren d'aquesta manera?

I tractes de desentrellar aquest interrogant i inevitablement reflexiones sobre com hem esdevingut éssers addictes a les crisis, a les alarmes, a les onades de terror que rebem cíclicament en forma de grips de pollastres o porcs o vaques. I rasques un mica la xarxa i de seguida topes veus crítiques com la de Teresa Forcades que denuncia les mitges veritats sobre la grip A com també els interessos econòmics i riscos per a la salut que s'amaguen rere la intenció d'una campanya de vacunació que voldrien a gran escala. I tot perquè l'OMS ha canviat els criteris per declarar el grau superior d’alerta global, és a dir, la pandèmia. I aquest punt et condueix a textos encara més punyents com el de Koldo Campos Sagaseta que cita Santiago Alba Rico i penses carai! potser aquest parell d’escriptors proscrits tenen raó quan assenyalen que aquesta batalla forma part d'una guerra cultural en què les paraules són usades com armes defensives d’una determinada i interessada manera d’entendre la realitat.

Perquè no deixa d’intrigar que, parafrasejant Campos Sagaseta, ja no parlem de pandèmia referint-nos al fet que mil milions de persones visquen en perenne crisi alimentària; o que cada sis segons muira un xiquet de fam al món; o que perden la vida tretze milions de persones l'any per causa del deteriorament del medi; o que la meitat de la humanitat no tinga accés a l'aigua potable; o que cent milions de xiquets no puguen estudiar, sofrisquen maltractaments, esclavització forçosa o qualsevol dels mals endèmics que afecten els infants. No. En aquesta formidable bombolla on vivim, una pandèmia es manifesta quan, mentre dines, la televisió anuncia que un parell de jugadors del Barça no podran calçar-se les botes per disputar el lideratge de la lliga al Real Madrid a causa de la inoportuna grip A. I aleshores soltes la forqueta mentre exclames ostres! això sí que és preocupant!

xavisarria@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Una pandèmia es manifesta quan, mentre dines, la televisió anuncia que un parell de jugadors del Barça no podran calçar-se les botes per disputar el lideratge de la lliga al Real Madrid a causa de la inoportuna grip A. I aleshores soltes la forqueta mentre exclames ostres! això sí que és preocupant!

Ara que hem comprovat a casa nostra i en carn pròpia que tot allò era un bluf sensacional, et demanes: com és possible que ens espantaren d'aquesta manera?