Opinió
-
El franquisme que no se n'ha anat mai
Xavi Sarrià
12.12.2014
-
De l'eufòria a la brega: un procés ondulant
Pere Cardús
11.12.2014
-
Les nines boniques que no es queixen
Marta Rojals
09.12.2014
-
No es pot tenir tot
Joan-Lluís Lluís
08.12.2014
-
La 'via Claver'
Andreu Barnils
07.12.2014
-
La fi de RTVV: neoliberalisme, espanyolisme i valencianofòbia
Xavi Sarrià
05.12.2014
-
La decepció i la possible solució
Pere Cardús
04.12.2014
-
I un Ken amb panxa cervesera?
Marta Rojals
02.12.2014
-
Rajoy visita un hotel de cinc estrelles
Andreu Barnils
30.11.2014
-
Llegir i escriure en català
Xavi Sarrià
28.11.2014
-
Objectiu: suspendre l'autonomia
Pere Cardús
27.11.2014
-
Rayo Vallecano 1 – Estat del benestar 0
Marta Rojals
25.11.2014
-
Premsa neofranquista i complex d’inferioritat
Joan-Lluís Lluís
24.11.2014
Marta Rojals
04.11.2014
La senyora Maria és perillosa
'Quan el senyor Manel-dependentista es va despertar, la senyora Maria-independentista ja no hi era.'
Així feia més o menys el famós microrelat 'El dinosaure' d'Augusto Monterroso, com tots deveu recordar. He tingut la gosadia de traduir-lo al català (una mica lliurement), i ara tindré la gosadia d'allargar-lo perquè s'entengui més: 'Quan el senyor Manel-dependentista es va despertar, la senyora Maria-independentista ja havia esdevingut una experta en legalitats i legitimitats, drets individuals i col·lectius, democràcies avançades, estats nòrdics del benestar, deutes públics espanyols i trajectes ferroviaris de mercaderies.'
Tot això em va venir al cap mentre mirava un debat d'aquests manipulats de TV3. Eren tres 'indepes' contra dos 'depes', i viceversa. El tercer 'depe', representant de Societat Civil Catalana, no va voler assistir-hi per no contradir la tesi que predica als canals on únicament conviden espanyolistes: que a TV3 no hi ha pluralitat. Tant se val: com passa en totes les discussions sobre Catalunya, les raons dels uns i dels contraris no acaben de confluir mai per la senzilla raó que provenen de temps i d'èpoques diferents. El senyor Manel-dependentista, encallat en el capítol de la llei i la indissolubilitat dels terrossos de sucre, no pot entendre que es pugui girar el full i la història continuï endavant. A l'inventor de la roda, què li expliques sobre els cotxes que van amb energia solar...
El cas és que fins i tot els dependentistes més moderns —federalistes i altres unicornistes— no acaben d'arribar al present. La setmana passada, els futuristes ens desesperàvem amb els Pablemos i els Pedremos que ens demanen que ens 'esperemos', que quan guanyin les eleccions ens concediran una moderníssima... reforma de la constituhahaha. Perdó, no volia riure tan fort. És que fins i tot la revolució més revolucionària a Espanya és massa antiga per a les aspiracions de la Catalunya de les senyores Maria. No ens trobarem, i tampoc no passa res. Cadascú que triï el futur que més li convingui, i zzz, m'adormo sobre el teclat.
A Catalunya, la senyora Maria, sense Twitter, sense micròfons, sense altaveus, té un poder que la fa perillosa. Perquè mentre el senyor Manel dormia en la comoditat de l''status quo', la nostra heroïna, que hi estava incòmoda, anava a una conferència sobre sistemes de pensions, es llegia un article sobre el dèficit fiscal, feia ganxet tot escoltant un duel Mas-Fernàndez al parlament. La senyora Maria ha arreplegat tanta informació que ja no pot esperar-se que els senyors Manel arribin al present i estiguin en condicions d'aportar-li arguments. Ja té una edat, i ha acabat la paciència.
Ara mateix, aquesta és la situació del país: un exèrcit de senyores Maria armades amb informació recorren els nostres carrers, places i mercats; s'han infiltrat en clubs de lectura, gimnasos, cursets de francès; tenen l'orella parada a la perruqueria, a ca l'osteòpata, a la cua del peix. I quan una senyora Pepa li surt amb l'última des de les cavernes de la prehistòria: goita, que diu que ens quedarem sense pensions; goita, que diu que ens prendran els euros; goita, que diu que el 9-N podrà votar l'Elvis i la Moreneta, la senyora Maria li pot respondre amb determinació: però quines bestieses, vine cap aquí, que ja t'ho explicaré jo!
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015