Opinió

 

<14/88>

David Fernàndez

23.09.2009

Morir a la Jonquera, robar al Palau

Dissabte una treballadora sexual va morir envestida a la Jonquera. Fugint. Fugint en veient un cotxe patrulla que entrava al pàrquing on treballava per sobreviure. Fugia. Fugia de les sirenes. Fugia de quelcom més? S'escapolia de la por? De quina mena de por? Provava de desempallegar-se del clima enrarit, de persecució obscena, sorgit aquests darrers dies? Intentava d'esquivar l'atàvica mirada estràbica de la societat contra la prostitució? Quantes coses més volia deixar enrere? Fugia també del proxeneta que l'extorquia? D'un altre 'mascle alfa' potser? Mil preguntes per a cada història. Com sempre.

Meravelles del país de la hipocresia on la marededéu és negra, el goril·la blanc, tot rutlla al revés i tot és possible, dissabte, dissabte mateix, un Al Capone català ens confessava a 'prime time' el saqueig continu del Palau via epístola. Sí: Fèlix Millet admetia que el robatori permanent era una tautologia d'espoliació i que els bitllets liles s'engolien d'aperitiu. Dry martini i a continuar robant. Sense gens de por ni de pena i en nom de la pàtria. Gàngsters amb corbata, que es creuen que el país són ells, mil voltes encimbellats a l'elit social, a còpia de delinquir durant anys des de les altes esferes. Per a arribar lluny cal robar a l'engròs; per a no anar enlloc cal sobreviure a la Jonquera. Però la diferència neuràlgica és que Millet, home de la FAES, va escollir. Ella, dona sense nom encara, no. Mai.

L'aporia de tots dos fets (la fragilitat d'ella, la impunitat d'ell) palesen, una vegada més, la doble moral, el doble sedàs i la doble economia a casa nostra. Per més que ens havien ensenyat, en la primera escola pública recuperada a la dictadura, que l'autoritat es demostrava sempre amb els forts protegint els febles. Per això ens ensenyaven a cantussejar 'La cançó de les balances', oi? Per albirar si algun dia, ni que fos per una vegada, la por canviaria de bàndol. Per poder aprendre que esclafar el dèbil és ben fàcil. Però que disciplinar el fort requereix molta ètica i, segurament, una certa èpica en vist de tantíssimes dificultats i entrebancs.

I és que, en aquestes hores, n'estem refotudament tips, tips i rebentats, que cada vegada que plantem cara a determinades desigualtats socials, els discursos estèrils de 'garrot i punt final' arrasin com Àtila. Discursos facilets, primaris i pre-polítics, empassables en digeribles píndoles, d'insadollable neteja social: més, en volem més! Que no en quedi ni una! Neteja social, hipocresia desbordada, o només jugar a fet i amagar? Tot sota la catifa, ben lluny dels ulls perquè no destorbin la vista i condensant l'estrenada política (criminal) de final de canonada: allò que fa mal de veure, a la bassa. Amb la mania consolidada, històricament comprovada, científicament verificada, que aquí només paguen la factura els sectors més indefensos, més desafavorits i més vulnerables. Entestem-nos a entendre'ns: qui manega els fils del negoci i s'enriqueix amb la prostitució als Països Catalans (a part l'extrema dreta, és clar)? Qui dirigeix la màfia i quins advocats (posem per cas, Fernando Martínez, dirigent del PP català) els defensen? Quins policies corruptes i corruptors (cas Saratoga, cas Riviera) ho encobreixen? Amb quins bancs i caixes operen i amb quina mena de dipòsits? Quant ingressen els grans mitjans que més bramen contra la prostitució per les pàgines de publicitat on s'ofereix? Si demanar mai no és ofendre, quines són les màfies de l'explotació sexual a casa nostra? Els qui les controlen, dormen en xalets o a la garjola? Fins on arriben els tentacles de la màfia en l'era del delicte global globalitzat?

I és clar, de què serveix matar mosques amb canonades i disparar cartutxos de sal a uns responsables que només senten pessigolles i, per tant, només riuen? Molta llei draconiana, ves; massa discursets recurrents de la mà dura que només esdevé covard clatellot a l'última baula de la cadena, bé; nou anunci de vells codis penals, oh; i totes les cíniques ordenances cíviques que vulgueu, sí. Però el negoci continua fent caixa. I la (in)justícia continua fent com la serp: solament mossega els descalços. Mentre la ciutat, ciutat-inquisició, continua a la deriva. No endebades, a 'Vida urbana i identitat cultural', Richard Sennet sosté que l'excés d'ordre i de seguretat que amenaça la nostra societat perilla, senzillament, d'exterminar-la. I per aquesta deriva traginem, amb la pornografia repressiva que només mira avall, mai a dalt, i on sempre perden les mateixes.

Aquesta antagònica dualitat social, moderna llei de l'embut classista, recorda massa Martín Villa, un altre del club-dels-demòcrates-de-tota-la-vida, quan deia, a propòsit dels crims del terrorisme d'estat: 'finalment, això que fem nosaltres són errors, això que fan ells, crims". En l'esfera econòmica passa avui exactament igual. Millet és un error, diuen; la dona sense nom de la Jonquera 'un accident'. Ahir o avui, perquè la història canvia poc. I la civilització, deia Voltaire, no elimina la barbàrie, únicament la perfecciona. Els Millet d’abans, esclavistes del cotó a Guinea Equatorial, i els d’avui continuen enllaçant directament amb l’esclavitud d’ara i sempre. Una dona sense nom. Un accident més. Dels que sempre passen desapercebuts, però que són finalment els que engreixen l'horror permanent en què vivim. Errada ‘accidental’ que fa que per als exclosos, Walter Benjamin dixit, l'excepció sempre sigui la regla. El mateix Benjamin que va deixar escrit lúcidament: 'a la meva ciutat tant els rics com els pobres tenen igualment prohibit de dormir al carrer'.

I és clar. És això que passa. Aporia ben sintètica: dissabte, una treballadora sexual, subsahariana, de vint-i-un any, va morir a la Jonquera. En la crònica no escrita, no sabem encara ni com es diu. Hauria valgut la pena d'haver pogut sentir, per la ràdio pública, la història de la seva vida. Però ens van obligar a escoltar el cinisme d'ell recreat en serial radiofònic: encapçala la indústria del robatori i li cedim els micròfons perquè s'expliqui, com si encara es meresqués la condició de 'gentleman'. Ben curiós, aquest país. Un, en aquesta cruïlla, només vindica el mateix dret inalienable per a ella. I solament suggereixo que acostar-nos al dolorós viatge d'ella diria molt més, massa segurament, de la nostra qualitat democràtica, social i pedagògica, que no pas escoltar pels altaveus dels mass media si Millet pren vàlium o no. Si es penedeix del saqueig continuat (únicament quan l'han enxampat; que valent, el vailet!) o si en el fons continua fotent-se de tots nosaltres. Sí: preocupa molt més saber qui era ella que no pas com dorm Millet. Encara que també voldria saber quants més pateixen d'insomni, pendents d'allò que Millet calla sota la llei del xantatge del silenci.

Quants Millets tenim? I quantes dones sense nom som? Víctimes, culpables, innocents? Qui és qui en el 'show' de la societat de l'espectacle? Tot un debat obert potser, al moll de l'os de la condició humana, però no cal ser cap savi per a esbrinar que hi ha moltíssima més dignitat acumulada quan fuges de les sirenes en una carretera de la Jonquera, que no pas en determinats despatxos d'alta volada delictiva de 'la crême de la crême' de la burgesia catalana.

És la diferència radical entre morir sobrevivint a la Jonquera i prostituir la democràcia i el país saquejant el Palau. Tot és qüestió de perspectives, és clar. Però en un projecte compartit de país, em quedo un cop i mil més amb ella. Que la terra et sigui lleu, dona sense nom encara, i fins sempre. I fins mai, 'senyor' Millet. Fins mai.

Editorial