Un país de manifestants

Dissabte València va viure una manifestació molt impressionant. I no solament perquè era la més multitudinària des de l'època de les grans mobilitzacions contra la guerra de l'Irac. Era impressionant sobretot perquè demostrava fins a quin punt una bona part de la societat valenciana està cansada de la política del Partit Popular i també perquè era ben visible que eren escoles i instituts de barris, pobles i comarques la base d’aquesta demostració. Des de baix, pujant com una onada difícil d'aturar. No era una manifestació d'oposició, sinó d'alternativa. I això ens ha de fer reflexionar.

Quan tanta gent és capaç d'eixir al carrer d'una manera tan organitzada i multitudinària sense cap força política al darrere, vol dir que alguna cosa passa. No se’n fan, de manifestacions com aquesta, d’aquest volum i amb aquesta capacitat de construcció, cada dia en cada ciutat. La de dissabte, la podem comparar amb les grans manifestacions sobiranistes d’aquests darrers anys a Barcelona i amb les manifestacions contra la guerra de l'Irac. Però amb poques més. I tanta capacitat solidària demostra que la societat valenciana viu, sota una capa de gel, canvis molt importants. De curta volada i de llarga volada.

La manera tan delirant com el conseller Font de Mora s’ha ficat en l’atzucac on es troba fa pensar que les darreres victòries electorals del PP poden haver tingut un efecte narcòtic sobre aquest partit. Va tan segur que manarà sempre, que no té fre ni prudència. I això el portarà, ja l’ha portat a cometre errors. Mentre caminava entre els manifestants pel carrer de la Pau un home em va dir que els grans canvis polítics sempre havien començat amb mobilitzacions des de l'escola. No n'estic segur, però és possible. Dissabte, veient passar una pancarta i una altra, gent amb nom de barri, d'institut, de poble, de ciutat, d'escola, es dibuixava una geografia valenciana ben allunyada de l'oficial, però poderosa, molt poderosa; una base real de canvi que té la cultura nacionalista de lligam. No era una manifestació nacionalista, però era el nacionalisme que la protagonitzava i li donava el sentit darrer, i això ho sabíem tots.

I ací hi ha una segona reflexió a fer, aquesta de més abast. Al País Valencià la governació ha estat un joc entre un PP inclassificable i un PSOE penós. Però, contra allò que molts diuen aventure un espai que s'obre al marge d’aquests dos partits, especialment vista la ruïna del partit socialista. No parle d'un espai d’un partit concret o d’una coalició, sinó d'un estat d’ànim, d'una cultura, d'un nou referent, civils. Els nacionalistes, de totes les classes i idees, som molt més forts que no gosem creure nosaltres mateixos, i hem crescut molt aquestes darreres dècades, també en edat, capacitat de convocatòria, respectabilitat i coneixement. I dissabte hi havia també pels carrers de València, viu i d’una força inusitada, el sentiment que el valencianisme, el catalanisme, el nacionalisme no solament no s’amaga ni es refugia en la derrota, sinó que s'alça com una única barrera real i creïble a la barbàrie pepera. Escola a escola, institut a institut, barri a barri, poble a poble, comarca a comarca.

Això vol dir molt, però pot acabar, una vegada més, en no res. Perquè sense política, no hi ha país, i de moment som (pràcticament) un país de manifestants i prou. Però faríem mal fet de no adonar-nos que eixe riu de manifestants és la base sobre la qual hem de construir, aprofitant que ara tenim més capacitat, més infrastructura, més xarxa, més coneixement i més experiència que mai.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet