Opinió

 

<13/88>

Marta Rojals

17.03.2015

Qui té por de Podem?

Corro el risc que aquest títol ja hagi estat agafat, però l'he preferit al joc de paraules 'Por-demos', que també deu haver sortit una hora o altra. I ara anem al tema, que també té una prèvia: diumenge TV3, en el seu continu afany adoctrinador, va emetre un '30 minuts' titulat 'Precaris', que ens presentava tot un seguit d'ídems i la seua lluita per sobreviure sense feina després d'haver viscut treballant.


Anem tancant el focus i ens centrem ara en la precària més jove, una terrassenca de vint-i-sis anys, que, des que va acabar la carrera, no ha pogut exercir la seua professió d'arquitecta tècnica. Se'ns presenta: 'Em vaig quedar sense feina, sense pis, sense independència i vaig haver de tornar a casa dels pares.' També ens explica: 'Els últims dos anys [laborals] he treballat en una pizzeria per tres euros i mig l'hora i 30 cèntims de plus de nocturnitat, i de reposadora en un supermercat.' I reflexiona: 'Tot el que fins ara havien estat feines estacionals que feies de tant en tant per pagar una mica els estudis o les despeses, doncs ja és la teva vida.'


Ara anem al final del reportatge, on s'insinua que els protagonistes comencen a veure la llum. Es veu l'arquitecta tècnica davant un ordinador i un logo de Podem. La veu en off diu que 'ha trobat esperances en un moviment polític al marge dels partits i dels sindicats tradicionals', i la imatge següent és amb els seus pares davant la tele mirant un sermó del Pablo Iglesias: '¡Esta Puerta del Sol vio la recuperación de las libertades! ¡Vosotros sois la puerta del cambio!' I diu que s'hi va implicar moltíssim, fins al punt que 'tot el temps lliure que tenia, era de Podem.' Els 'indepes' adoctrinats vam mirar de reüll el logo de la cantonada de la pantalla: no era de La Sexta, era el de la Tevetrès.


No sé si a aquesta jove catalana estudiada, formada i intel·ligent li haurà grinyolat gaire el 'Viva las fuerzas armadas, viva la Guardia Civil, viva los agentes de policía!' del Pablo Iglesias de dissabte, una mica diferent del de fa mesos. No sé què deu pensar de les paraules d'un altre Podem, que deia que la família Botín no és casta, perquè contribueix al benestar social. No sé si haurà trobat gaire estrany que hi hagi podemistes que es qualifiquen de precaris com ella mentre acumulen estalvis milionaris. Tothom té el dret de tenir pasta, però per a presumir de no tenir-ne, no se n'ha de tenir. No sé què deuen pensar de tot això ella i la resta de precaris catalans podemitzats, però si una resident a Terrassa ha conegut abans les paraules de Podem que els fets de la CUP és perquè el seu marc mental encara és Espanya i el seu projecte de país és el mateix que el d'un podemista d'Alcorcón. Ep: i amb tot el dret. Cadascú se sent d'on vol i s'interessa fins on vol sobre la destinació dels seus impostos.


Al final, la lluita per la independència és una batalla de marcs mentals: el marc mental David contra el marc mental Goliat; el marc mental de 'un braç no es pot voler separar del meu cos' contra el marc de 'som dos caps pensants que pensem diferent'. Alguns 'indepes' som tan curts de vista que ens crèiem que a casa, tenint la CUP, els pro-revolució per a canviar-ho tot s'hi sentirien representats. Ha. No era només el marc mental, era la presentació del producte i l'esforç per a fer-lo teu. La CUP les havies d'anar a buscar activament: al carrer, a les assemblees, als plens, al canal Parlament, mentre que els Podem te'ls portaven a casa en safata, preparats per a consumir en 'prime time' des del sofà.


I així diuen les enquestes que Podem arrasarà a Catalunya, i a mi no m'estranya perquè la feina de convèncer la van fer abans de cridar 'Viva la Guardia Civil': es van fer estimar en el moment oportú i l'amor perdona moltes coses, cadascú s'ho sap de casa seua. Els 'indepes' que temem Podem els temem pel que ens ensenyen els seus votants: que són molts que prefereixen creure's el 'podeu decidir, qui us ho nega: només heu de canviar la constitució', abans que no fer comptes i saber del cert que la voluntat de Catalunya, per majoritària que sigui, sempre serà minoria en un parlament espanyol. Aquest és el nostre temor: que tanta gent formada, estudiada, inquieta, partidària ferma del dret de decidir, no sigui capaç de fer aquesta simple operació. Quina por que aquest engany, si ens l'empassem, es pugui mantenir durant generacions.

Editorial