Tu pagaries, per aquest article?

Posar aquest títol és una temeritat, si no una invitació a la burla: pagar, jo, per un article que no m'aporta res? Pagar, si potser no el llegiré sencer? Pagar per un simple clic? Sabent tot això, demano de fer un exercici d'abstracció: imaginem-nos que en aquest espai hi escrivís algú seriós que expliqués coses serioses, com ara un Nobel d'economia, un periodista d'investigació o un expert en qualsevol expertesa: pagaries, per l'article? Segur?

Servidora podria ser tertuliana, perquè començaré dient que no en sé res, de mitjans digitals, i a continuació afirmaré que una notícia, un article, una entrevista, costa igual de fer per a un mitjà digital que per a un de paper. I que, en conseqüència, la peça val igual amb independència del suport. Per una altra banda, tenim que els suports d'avui es poden llegir a preus diferents, des d'un màxim de tants euros fins a un mínim de zero euros. Conclusió: mentre una de les opcions sigui llegir-los per zero euros, no hi haurà competència possible.

Quan engeguem l'ordinador, el mercat del tot a zero euros és aclaparador. Amb l'allau de gènere disponible —'i gratis, eh', que diria el Núñez—, per què hauríem de voler pagar un contingut si un altre mitjà n'ofereix de franc? Si ni tan sols t'interessa tant! Si tampoc no saps si t'agradarà! Si ni te l'acabaràs de llegir perquè t'entrarà un Whatsapp amb un enllaç a un article més graciós, o perquè t'arribarà el vídeo de tal altre mitjà que t'explicarà la mateixa cosa en coloraines. La vida és curta i no tens temps, per a tanta oferta. Perquè el teu temps sí que és valuós, no com el d'aquesta gent que pica tecles despentinada i en sabatilles. Escriure? Això també ho fa el Microsoft Word.

Si haguéssim de pagar per tots els textos que consumim erràticament, distretament, per passar l'estona, al cap del dia no ens en quedarien ni per a fer un gintònic (que aquest sí que l'hem de pagar, el consumim com el consumim, tant si en sobra com si no). Si haguéssim de satisfer el preu de tot allò que cliquem mentre 'procrastinem' a la feina, tot allò que llegim en diagonal al mòbil, a la tauleta, al lavabo, a la parada del bus, ja ens hauríem arruïnat. Amb el tastaolletisme 2.0 hem desvalorat el temps dels qui escriuen per a nosaltres, però també hem perdut el respecte pel propi temps: pel temps de pensar, de discriminar un estímul d'un altre, de distingir un bloc professional d'un d'amateur, de donar credibilitat a una notícia contrastada per sobre d'un 'meme' amb la cita d'un polític que ens fa indignar. Si ens ofereixen tanta quantitat de tot, i aquest tot ja ens sembla igual, per què hauríem de valorar res per damunt de res? Per què hauríem de voler-ho pagar?

La llei que diu que quan no pagues per alguna cosa el producte ets tu val també per a explicar els anuncis que acompanyen els continguts digitals. D'aquesta manera, podem llegir un reportatge sobre els desnonaments al costat de l'anunci d'un banc rescatat, o un article sobre l'arruga és bella eclipsat pel bàner inquiet d'una clínica d'estètica. Com més interès susciti un contingut (mitjançant el ganxo que sigui) més clics obtindrà, i la casa anunciadora, satisfeta, continuarà pagant per publicitar-se al mitjà. Mira que en som, de curiosos, també, els humans: els escrits que volem llegir, però que no en donaríem ni un euro, acaben valorats en última instància per una marca comercial. El producte que ja no val res es 'regala' en canvi de publicitat de coses serioses, palpables, que sí que valen diners. Potser els escriptors castigats pels regaladors il·legals de la seua obra se'n poden apuntar la fórmula: capítols, versos, contes patrocinats per Pepsol, Assistència Solitària o Banc Serradell, i regalar els llibres 'online'. Si ja no ens fa res ser el producte, un vers patrocinat no ens hauria d'amoïnar.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Amb el tastaolletisme 2.0 hem desvalorat el temps dels qui escriuen per a nosaltres, però també hem perdut el respecte pel propi temps.