Inútil

Campanya electoral francesa de l'any 2012. El socialista François Hollande promet un impost als súper rics que funciona així: si els teus guanys no passen d'1 milió d'euros l'any, cap problema. Ara, tot cèntim que sobrepassi el milió d'euros l'any, tindrà un impost del 75%. El socialista Hollande guanya les eleccions. Gran escàndol dels que guanyen més d'un milió d'euros l'any. Així, el principal executiu del grup francès de productes de luxe LVMH, Bernard Arnault, agafa la nacionalitat belga. I l'actor francès Gérard Depardieu, agafa la russa, en una notícia que dóna la volta al món. Prefereixen tenir una altra nacionalitat que pagar aquell impost. També va haver-hi jugadors de futbol de la primera divisió francesa que van amenaçar amb una vaga, i al final la justícia del país veí va revocar la decisió del govern. L'impost, a finals de l'any 2012, quedava així: del 75% es rebaixava al 50%. I fa poques setmanes hi ha hagut l'estocada final: el govern francès ha anunciat que l'impost desapareix del tot. Ni 75%, ni 50%, ni res. 

Una pregunta a fer-nos és si Depardieu abandonarà la nacionalitat russa i Arnault, la belga. Una altra és saber si en crisis tant bèsties com aquestes, en el passat, s'ha actuat igual. Per comparar. Per comparar mirem els anys trenta als Estats Units. La famosa crisi de 1929 que es va allargar durant els anys trenta i principis dels quaranta. Allà el president nord-americà Roosevelt, en plena crisi, va aplicar un impost als megarics que no és que fos del 75%. Era del 81%. I l'any 1942, no t'ho perdis, amb l'excusa de la Guerra Mundial, i el sobresforç que representava, va voler pujar l'impost fins el 100%. Tot cèntim que superés els 254.000 euros d'avui en dia, se'l quedava el govern. Tot per ajudar a sortir el país de la crisi i guanyar la guerra. A més a més, de retruc, es generava un debat interessant: Si existeix un sou mínim, com és que no existeix un 'sou' màxim? Perquè pagar un impost del 100% per sobre de 254.000 vol dir efectivament que el màxim ingrés és de 254.000.

Als Estats Units, després d'àrdues negociacions, el congrés nord-americà va decidir que l'impost del 100% era injust. I el va reduir al ... 94%. Fixa't tu. Avui ens sona a xinès, sembla impossible, i encara ara els mitjans nord-americans ho recorden sorpresos. Els europeus, potser que també ho fem: tot això va passar als Estats Units d'Amèrica, el dimoni imperialista capitalista, fa més de seixanta anys. Doncs seixanta anys després els socialistes francesos ho han intentant, i han acabat fracassant estrepitosament.

Per comparar. 

Cada cop queda més clar que les democràcies parlamentàries actuals són ben inútils a l'hora de poder complir amb les seves promeses. Perquè l'impost als megarics d'Hollande era l'aposta de la socialdemocràcia per demostrar que hi havia solucions que no passaven per l'austeritat. Que no només els pobres pateixin les retallades, deien. I ja ho veus: retallada del 0% pels de més d'1 milió l'any. 

Deprimeix veure'ls tant venuts, aquesta gent, tant perduts, i sense la meitat de la força, que tampoc era tanta, que els governs van arribar tenir fa setanta anys enfront del gran capital. Uns que, a fi de comptes, només són quatre. 

andreu.barnils@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

L'impost als megarics s'esfuma a França