Opinió
-
Quatre bons propòsits per al 2015
Pere Cardús
01.01.2015
-
A favor de l’abraçada
Oriol Izquierdo
29.12.2014
-
A tu, Ramon Espadaler
Andreu Barnils
28.12.2014
-
Quatre comentaris i un prec (per Nadal)
Pere Cardús
25.12.2014
-
Conte informal de Nadal
Marta Rojals
23.12.2014
-
Els enfadosos (una cançó de cançons)
Joan-Lluís Lluís
22.12.2014
-
Pablo Iglesias i 'L'Estaca' estroncada
Josep Casulleras
21.12.2014
-
A favor d'Oriol Junqueras
Andreu Barnils
21.12.2014
-
La vella estratègia del conflicte lingüístic
Xavi Sarrià
19.12.2014
-
Mas i Junqueras, obrim el focus?
Pere Cardús
18.12.2014
-
Terrorisme anarquista? Periodisme d'estat
Andreu Barnils
16.12.2014
-
‘Seni’
Marta Rojals
16.12.2014
-
El dimoni dins jo
Andreu Barnils
14.12.2014
Xavier Montanyà
16.03.2012
La privatització de la seguretat
De l’aliança de civilitzacions a l’aliança de seguretats. Peculiaritats que té l’estat. O allò que en resta. La policia espanyola ha establert un pla de col·laboració amb les empreses de seguretat privada per intercanvi d’informació, sota el principi de reciprocitat. És a dir, hi haurà incentius. Com als McDonalds. Les empreses que més informin la policia, més informació podran obtenir. L’espieta serà recompensat. Cobrarà amb la mateixa moneda.
Per bé que especifiquen que les empreses privades no tindran accés a dades de caràcter personal ni a investigacions de la policia en marxa, la frontera és poc clara. Segons que han explicat, una empresa privada de seguretat podrà demanar els antecedents penals d’un sospitós. Quins seran els criteris d’aquestes empreses per a considerar-nos sospitosos? I si tots som sospitosos? Passarà la nostra intimitat jurídica a mans d’interessos privats, més clars o més foscos? Quina informació vendran aquestes empreses privades en canvi? Quanta n'hi haurà d'exagerada, de calumniosa o de directament fictícia, segons els interessos polítics o comercials de la direcció de l’empresa i les seves connexions?
El conseller català d’Interior, Felip Puig, seguint l’exemple del seu germà gran, també estudia noves formes de col·laboració i de complementarietat entre les empreses de seguretat privades i els mossos d’esquadra.
A més de l’estat del benestar, la crisi també és ideal per a desmuntar l’estat de dret. La progressiva privatització de la seguretat al món i, segons els casos, de la informació, del control i de la repressió, va contra els principis fundacionals de l’estat de dret. Del pensament il·lustrat neix la idea que l’estat és el garant exclusiu de la seguretat dels ciutadans. Hi ha un contracte social. La societat no pot existir, si aquestes funcions es confien a particulars.
Al·leguen la crisi per a prendre aquestes mesures. Ens venen com a positiu l’estalvi de l’estat, però això no pot amagar que les empreses privades hi guanyaran més. Que la nostra seguretat esdevingui lucrativa en mans privades és molt perillós. Podria ser perfectament que, seguint la lògica capitalista, ampliessin l’àrea de negoci: els límits d'allò que es considera sospitós, delictiu, vigilable, i, de retruc, que es fes encara més ambigu el marc que defineix els nostres drets. On no arribi la seguretat pública, arribarà la privada?
Quantes empreses privades de seguretat hi ha vinculades a multinacionals amb uns interessos corporatius per damunt dels nostres drets de ciutadans? És lícit de demanar-se si aquestes primeres mesures, ampliades en el futur, no equivaldran a un traspàs de la sobirania dels estats a empreses de seguretat multinacionals mundialitzades. Els estats ja no decideixen sobre la pròpia economia. Ara fan els primers passos per a vendre'ns al control i a la vigilància de les multinacionals? Així podrien, per exemple, intervenir en guerres llunyanes i controlar les protestes que susciten en uns altres països.
A Nigèria, l’aliança de les forces de seguretat privades i públiques afavoreix un augment de la violència, de la repressió i de la paranoia. Un estat de coses que facilita la impunitat dels uniformats i del seus col·laboradors de paisà, en detriment dels drets i de les llibertats civils. Sembla que ens volen portar cap aquí. Flota en l’ambient una inquietant paranoia del control. Qui tenen per referent? El sometent del segle XX? Martin Villa? O, potser, Charlton Heston? Temps al temps.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015