Opinió

 

<11/88>

Joan-Lluís Lluís

11.05.2015

Notícies de Françàfrica

No crec que se n'hagi parlat gaire fora de França: l'ONU i el Ministeri de Defensa francès han obert cadascun una investigació per esbrinar la realitat d'unes suposades violacions d'infants per soldats francesos a la República Centreafricana. Catorze soldats són sospitosos d'haver obligat menors de camps de refugiats, de nou a tretze anys, a fer-los fel·lacions en canvi d'aliments. Ara per ara, la investigació no ha desembocat en cap inculpació oficial i, per tant, la culpabilitat d'aquests soldats encara és lluny de ser demostrada. Es tracta de soldats enviats per França sota mandat de les Nacions Unides per posar fi a massacres i a les hostilitats entre poblacions de religió diferent. L'operació militar s'anomena Sangaris, que és el nom d'una papallona africana.


La notícia de les possibles violacions, és clar, és xocant i ha xocat l'opinió pública francesa. Una opinió pública però que de bon començament ha acceptat que aquests actes eren plausibles. I ja que és estadísticament improbable que hi hagi, en un contingent de mil sis-cents soldats, un percentatge tan alt de pedòfils, cal pensar que aquestes violacions, si acaben essent demostrades, van ser comeses per homes amb una sexualitat normal, i poc importa si heterosexual, homosexual o bisexual. Homes que, en d'altres circumstàncies, haurien estat xocats, també, per aquests actes.


Però la guerra, a vegades, i paradoxalment, és un gran espai de llibertat. La història francesa oficial parla molt poc d'actes de crueltat comesos espontàniament, o amb aprovació de la jerarquia, per soldats rasos. Justament ara algun historiador francès investiga la implicació de soldats francesos en la violació de dones a l'Alemanya del 1945. I la memòria col·lectiva francesa no sap res de les violacions massives comeses per les tropes del mariscal Juin a la regió italiana de la Ciociaria, a prop del Monte Cassino, el 1944, unes violacions que, al contrari, fan part de la memòria col·lectiva italiana, i que van inspirar la novel·la d'Alberto Moravia 'La Ciociara' (la traducció catalana d'aquesta novel·la, 'La camperola', realitzada per Francesc Vallverdú, va ser publicada per Proa el 1965). L'abast exacte d'actes de violació, contra dones i homes, en aquestes valls italianes són subjectes a controvèrsia entre militars italians i francesos però aquesta controvèrsia afecta el nombre de casos, no pas la seva realitat.


El context actual, però, és clar, és molt diferent. Els soldats francesos a l'Àfrica Central són enviats pel govern francès amb un mandat de les Nacions Unides per a protegir poblacions civils. A més, es pot suposar que els soldats d'aquests contingents, tots professionals, han rebut, de mitjana, una educació escolar i cívica més sòlida que els soldats que van passar per la Ciociaria. I que han seguit algun tipus de formació específica sobre les relacions amb els civils africans. Per què, doncs, sembla plausible que n'hi hagi catorze que hagin comès actes de pedofília? Perquè la guerra pot obrir espais de salvatgeria individual o col·lectiva, però també perquè l'Àfrica és diferent. Més enllà dels discursos oficials i dels mandats internacionals, l'inconscient militar francès viu de mites fundadors que podrien resumir-se així: Tot això és nostre. Des de les guerres de colonització a les guerres de descolonització, tot ha estat pretext per a veure l'Àfrica com una possessió total, una terra posada a disposició de França, amb l'enuig d'haver hagut de deixar-ne parts senceres a d'altres potències europees. Més enllà de la descolonització, i fins i tot quan les missions militars poden ser objectivament necessàries, aquest mite perdura. I atorga a qui se'l creu un estrany sentiment d'impunitat, el qual sentiment explica millor com alguns homes, en altres ocasions perfectament honorables, podrien haver esdevingut violadors d'infants.


Aquest mite no viu només a través de l'exèrcit sinó també a través de mercenaris francesos, de traficants i, és clar, de companyies privades o públiques que intenten fer, desfer i refer governs. És allò que la premsa francesa ha consagrat amb el nom de Françàfrica. Petroli, gas, or, diamants i moltes altres coses fan que França tingui encara no només un peu a l'Àfrica, sinó també una urpa. Controlar governs, bancs, fons d'ajuda i tràfics diversos és una mena de tradició consolidada tot i que cada vegada més difícil de justificar públicament. És clar que també hi ha ONG i sistemes de cooperació útils i és clar que també hi ha corrupció i criminalitat purament africanes, però en el fons del fons, a l'Àfrica tot és plausible, perquè per a l'inconscient nacionalista francès, l'Àfrica sencera és una gran violació.

Editorial